El meu món...

No cal dir-ho més alt

2008-03-24T23:31:00.005Z

www.perepascualpic.blogspot.com

No cal dir les coses altes, amb només simples paraules, clares i concises, les coses queden clares.

PD: Sí, torno a escriure. I no serà per estar desenfeinat. Necessito escriure.

De música...

2007-06-05T17:37:00.000+01:00

Durant aquests nou mesos he estat compartint casa (231, Hordern Road) amb quatre persones més (des del gener, però sis persones més durant els primers mesos) i evidentment a part de compartit menjars o beures, també he compartit música. Molta música.

El nostre “menjador” o potser seria millor dir “sala d’estar” ha escoltat ritmes ben diferents, depenent de qui posés la música. L’Aleix amb la seva música electrònica, l’Aleix amb la seva música punk, el Fèlix amb el seu R’n’B o com s’escrigui, i l’Andreu amb el seu hip hop (entre d’altres com “Gusanito” o “Pirata de Boquita”.... –no s’admeten comentaris) han estat compaginats amb la meva, que tirava més cap a la rumba i rock català, presidit evidentment pels Pets (que per cert m’haig de comprar el seu nou disc).
Al final, després que hi haguessin disputa per la música es va decidir en “assemblea” que es faria una llista amb música de tothom. D’aquí va sortir una de les darreres iniciatives per passar el temps (si no contem el torneig de ping pong o l’intent de PGA de mini golf dintre de casa.... –tampoc s’accepten comentaris-) que era ni més ni menys que fer un concurs musical per esbrinar nom de cançó. Artista, àlbum i gènere. A cada cosa que encertaves t’emportaves 5 punts.

Bé, després d’aprendre també de cultura musical, em trobo que diversos “grans” de la nostra llista (amb el permís de David Hasselhoff i el seu “Jump in my Car”) venen a Mataró o rodalies per presentar els seus treballs.
Ja sabia, per exemple, que el 18 d’agost tenia cita obligada a Ribes de Freser on toquen “Els Pets”. Però atenció; per Santes ve Antònia Font (aquest és un dels grans, grans de Hordern Road), ve amb el Festival Cruïlla de Cultures “La Mala Rodríguez” o “Muchachito”, “La Kinky Beat” –aquests són meus-, el dia 28 (en principi) ve al Festival rebrot organitzat per Maulets “Piperrak”, i algun més que em dec deixar!.I si, com em deia l’Oriol Rodríguez, a sobre aquest any comencen una nova iniciativa pel dia 28 a la nit, el “No n’hi ha prou” que segurament serà un èxit. No en tinc cap mena de dubte!

I aquest és el post 101

2007-06-03T21:10:00.000+01:00

Pensava que en portava més, però no... aquest és el post 101.

Un post que aprofitaré per recordar a la gent el que jo també m'he deixat perdre, però a mitges.

Un mar de flors (durant tot aquest cap de setmana a Vilassar de Mar) i les catifes (a Argentona, així com a altres poblacions catalanes).

Divendres vaig tenir la sort de poder anar a Vilassar de Mar, i no veure acabat, però si que gairebé enllestida la setena edició de la Mostra de Flor i Planta, més coneguda com a Mar de Flors. Us ho recomano per ansy posteriors, no fa mal passejar-se entre un munt de flors i plantes... de fet aquest any hauran estat prop de 12 mil les persones que ho hauran fet. Ah, i no perdeu la ocasió, ja que hi sou, d'entrar a una de les pastisseries del poble, enguany només les pastisseries Falgueres ho feien, i emportar-vos unes magnífiques "Flors de Vilassar".

I avui vinc d'un gran àpat... (déu ni dó aquests tiberis que ens marquem) a Argentona, a casa dels meus cosins Saleta. Dinar que repetim des de fa anys, per celebrar que el meu tiet va tornar a néixer. Cada any en som més, i la família apreta perquè hi torni acompanyat... El "millor" moment és quan et casarien amb mig Argentona i mig Mataró... Avui el tema estrella ha estat els trasllats. La meva germana, que en ve d'un, i el setembre en fa un altre, la meva cosina que en un mes també es mourà, els meus tiets que passaran a ser veïns de la meva iaia... i jo, que en un plaça no determinat de temps tinc pensat empendre una nova etapa de la meva vida. Però clar, el problema és que marxar de casa no és tant fàcil com voldríem... però buscant segurament es trobarà alguna cosa. De fet aquesta setmana també he fet una notícia d'ajudes per pagar el lloguer, unes ajudes de Prohabitatge Mataró concedides per la Generalitat.

En fi, que el retorn a Mataró el marca: la feina, els amics (sopars, cafès i aquestes coses que es fan quan fa dies i mesos que no veus a la gent), la família i un llit petit... un altre dels motius per marxar de casa i tornar a descansar en un llit on hem pugui girar i regirar!

Increïble

2007-05-29T09:26:00.004+01:00

Torno a casa passades la una de la matinada. Avui hem tingut sopar de fira amb la gent de la tele, un petit premi després del treball realitzat durant el procés electoral d'aquests dies.

No em poso a dormir. A l'ordinador de casa tinc baixats es dos darrers capítols de Lost (Perdidos). Si, sóc d'aquells frickies internautes que segueixen la sèrie al mateix ritme que els Estats Units. En anglès subtitulada, gràcies a uns frickies, encara més grans, que no s'esperen ni un dia en donar als castellano parlants la possibilitat de poder disfrutar d'una de les millors sèries de la història. Em quedo sense paraules i em trec el barret, un cop més, per la increible feina feta per guionistes, tècncis, actors, etc.... Sort que hi ha dues temporades més! El problema serà quan acabi definitivament... què faré? què farem?

Us recomano també altres sèries, que crec que ja he comentat en anterioritat. Prison Break i Heroes, i us animo a descarregar-ho d'internet (més fàcil amb el torrent que no pas amb l'emule). Una altra que podeu provar de veure és Vanished, però us aviso que acaba al capítol 13, fins aquell capítol és espectaculatr. Li falla el darrer.

Gràcies, Gracias, Merci, Thanks, Dziękują

2007-05-21T00:18:00.000+01:00

Ha tocat dir adéu, adéu a una família amb la que he compartit nou mesos. Amb lo bo i lo millor , però sobretot amb lo millor que ha succeït durant aquests mesos. Per això, i perquè tothom m’entengui aquest post serà “multilingüístic”.

Gracias gente, gente de todas las partes de la península por haberos hecho un hueco en mi corazon y en mis pensamientos. Gracias por todo lo que habeis dado para hacer de una estada de 9 meses, una estancia corta y llevadera. Gracias a la gente de todos los sitios de Hordern Road; Middlesex Hall, Powis Hall, Oxford House, casa de las asturianas 1 y 2, “Querubinos” house, etc, etc. etc. Mis lágrimas del viernes noche no eran fruto de una borrachera, ni nada parecido, eran lágrimas de saber que perdia el conctacto diario con grandes persones con las que he pasado grandes momentos!

També t’incloc a tu, últim reducte català a las residències. Sílvia, Maçanet i Mataró estan a tocar. Llàstima haver començat a tenir xerrades profundes en la darrera etapa de la nostra estada a Wolver. Gaudeix i viu la vida. tant jove.. qui tingués la teva edat! Merci, en serio, per tot!

Thank you, in special, Pablo, for your attention in all the things during these nine months. Thank you for all. You make easier our stay in Wolverhampton, and you help us in all situations. I expect to see you during this summer, because, and I talk in first person, but other persons think like me, that you have a friend and a house whenever you want in Mataró.

Vous remercier des amis français pour tout le momments pendant ces neuf mois. Vous remercier dans le spécial à Aurelien, Vincent, Cami, Constance, et vous tous. Vous êtes de bon ami, et je vous rappèlerai toujours. Merci... (sorry for my french, it’s a translation... you know that i don´t speack french) Thanks for Bob, not french guy, but from Luxemburg, one of the best players, in all the sports that you can imagine... ;-)

Thank you in special to Joana and Diana, the pretiests polish girls. Thank you Joana for be a good friend, and for understand me in all situations. Thank you Diana for all the nights in City Bar. And special for the last night. Girls, when you and to visit Barcelona, phone me or talk with me in Messenger. I will try to say it in polish... another free translate.. ;-)

“Dziękują w specjalny Joana i Diana, “prettiest” polskie dziewczyny. Dziękują Joana dla jest dobry przyjaciel, i dla rozumieją mnie w całych sytuacjach. Dziękują Diana dla całych wieczorów późnych w Miasto (miejski) Zakazywać (zagrodzenie; przeszkadzać). I specjalny dla wczoraj wieczorem. Dziewczyny, kiedy wy i wizyta (odwiedzać) Barcelona, telefonują mnie albo rozmowa z mną w Messenger”

Gràcies, en especial a la gent de Hordern Road, als de casa meva. La que ha estta la meva família més propera. Gràcies per ser com sou i per haver passat tants i tants i tants bons moments, malgrat les condicions climatològiques hagin impedit poder fer més activitats. Sempre em quedarà en el rècord totes les situacions que hem viscut. Us podeu imaginar que vam arribar a fer campionat de ping pong al menjador de casa? Inclòs es va plantejar fer un torneig de mini golf... jajajaja Boníssim. Concursos musicals, bases, pocker, partis de futbol... moltes coses que mai podré oblidar. Gràcies Andreu, Aleix, Eloi i Fèlix.... Gràcies, unes gràcies on hi esteu inclosos Charly i Gema, i Kiri, que malgrat arribar tard, veig que t´has instal·lat a la perfecció. Gràcies, doncs a la gent de Fawdry Street. Primer companys de Hordern Road, i després per motius d’espai, veïns però amb molts vincles, com la nit compartida a Glasgow...

Gràcies a una persona amb la que no se perquè ha succeït una gran amistat. I això què només hi va estar un semestre. No sé què hagués passat si arribem a compartir més mesos en un mateix poble... ara, ja no podré agafar “el de i 33”, i no vivim en la mateix ciutat (sí, sí, Mataró és una ciutat... capital de comarca!!!! recordo!!!!) però per això mateix, ara les cerveses o les xerrades banals que puguem tenir, no tenen excusa de no poder ser. Saps que no desapareixeré mai. Gràcies Núria.

Gràcias a todos, es que me pondria a poner nombres, pero me dejaria a mucha gente. Pero lo sabeis, a quien me refiero. Gracias Patri, Mikel, David, Jelen, Pampin (guardo tu guitarra!), Jon Ander, Charly “el basco”, Pitxon, Héctor (que bueno, un asturiano cantando "El meu avi" i "L'estaca"), Noe, Bea, Adry, Rafa, Alex, Quique, Fidel, Marcos, Edu, Carles, todos, y me estoy dejando a gente!... pero soys todos!
Gràcies, Gracias, Merci, Thanks, Dziękują

Ja sabeu perquè sóc de l'Espanyol...

2007-05-18T15:47:00.000+01:00

Ja està, ja he despertat del somni. Ja sé que no som campions, i que l'any vinent tampoc ho podrem ser. A l'espera d'una invitació (que crec que ens mereixem) només em queda dir... gràcies. Gràcies per explicar el que jo mai he pogut explicar amb paraules. Perquè sóc de l'Espanyol? Dimecres ho vam explicar, perquè des del minut 0 sabia que aquell partit nosaltres ja l'havíem guanyat. No importava el marcador. Sabia que ho donaríem tot i així va ser.

Gràcies per tota la mescla de sentiments que vaig poder sentir durant més de dues hores...

La força d'un sentiment... per això sóc de l'Espanyol!

Directius; no ens decepcioneu. Sabeu que hi ha diners per gastar, gastem-los en mantenir el bloc. No cal portar cracks. Al final els que estimen més la samarreta són els de sempre. I, com que veig que cap mataroní ho ha dit encara... Marc, no et preocupis. Pensa amb la poca gent que amb la teva edat ha llençat un penal tan decisiu com el teu. A penes ens coneixem, però, només et desitjo un gran futur. T'ho mereixes! Això i més!

Forza Mágico Espanyol!!!!

(Ah, en breu un recull fotogràfic de la final!!!! i si... amb faldilla escosesa!!!....jejeje)

Camí del somni...

2007-05-15T21:38:00.000+01:00

Tant de bò el camí acabi bé. Europa no ens deu una copa, Europa ens donarà la Copa!
Visca l'Espanyol i Visca Catalunya!
Demà Glasgow serà blanc i blau...

El meu viatge comença a les 5:40 del matí fent viatge amb tren Wolver-Glasgow.
Arribo a les 10:20 a Glasgow i en allà m'hi espera més de 25 spa's pericos....

No torno fins a les 07:50... espero que la nit no se'm faci llarga!

Somriu

2007-05-07T22:29:00.000+01:00

Somrius però no t'afecta,

aquest somriure és part de tu

avui no vull cap repte

crec que he nascut per ser feliç

Si mai no he estat subjecte

a cap pressió mental deu ser

que el meu cap no tolera

cap concessió de debilitat

Somriu,

el món no està tan perdut

els somnis fan que tu, avui,

aixequis un nou futur.

He vist passar de pressa

tot el meu pas per aquest indret

d'on tothom creu merèixer

un tracte un xic més indulgent

Potser la gent espera

una catifa sota els peus

per no embrutar la sola

d'un pensament tan pobre i gris.

Me l'autodedico! El que deia en el darrer post. Més val aixecar el cap i veure el que ens rodeja. I somriure... Però jo mai podré desaparèixer per sempre. Mai...

Somnis

2007-05-04T17:09:00.000+01:00

No sóc de les persones que recordi el que somia la nit abans. Pocs són es dies que puc recordar el que he somiat. Darrerament el que hem passa es que recordo només persones que surten en el meu somni. Però vaja...
Us heu plantejat mai que a vegades mai en tenim prou? Què sempre somiem, i que sempre intentem somiar més del que tenim.
A vegades potser hauríem de parar-nos un moment i veure el que tenim. Aixecar el cap i veure el que ens rodeja. No cal somiar amb grans coses, i a vegades cal ser més conformistes. A vegades els somnis no es poden complir. Per molt que lluitis, no depens de tu mateix.
A vegades, la gent com jo que vivim a base de somnis, no gaudim del present; del que tenim, del que anem aconseguint camí del somni... i sempre mirem al futur... Cap al més enllà. I si al final si no aconseguim el nostre objectiu sembla com si haguéssim fallat. I en canvi, pel camí hem aconseguit un munt de sentiments i situacions, que al final acabem obviant.

Convivint amb el fantasma de Leverkusen...

2007-05-03T13:29:00.000+01:00

Ha arribat el dia de la veritat. Glasgow ha de ser el pròxim destí.

Per tant, amb el cul ben petitet i avui portant dues boles com a corbata....

Europa ens deu una copa, i avui ho hem de demostrar!

La força d'un sentiment!

(PIC, si tinc la sort d'anar a Glasgow tingues per suposat que em faré a fotografia. No ho dubtis!!! Però primer necessito una entrada, i això estarà complicat!)

Europa ens deu una Copa

2007-04-25T20:11:00.000+01:00

Perquè malgrat sempre diuen que "el futbol és injust", jo sempre he cregut que el futbol acaba sent just amb tothom... ens veiem a Glasgow!

Un balcó una bandera perica!

Catalunya en blanc i blau...

St. George (23rd April)

2007-04-23T21:19:00.000+01:00

Feliç dia de Sant Jordi a tothom, i en especiala la gent que no l’ha pogut viure des de la terra, com ha estat el meu cas.

Tant sols una anècdota.

Estàs a Wolver, i et planteges regalar una rosa, que saps que no tindrà moltes hores de vida... Què fas? Un llibre? En anglès, home... sí, perquè ella en sap, l’entén i segurament tampoc li semblaria malament, però bé, sembla la decisió que s’ha de prendre. Entres a la botiga i mires i remires. No en tens ni idea, i de sobte apareix un llibret, petit, amb la paraula “Happiness” al seu davant i una foto d’una nena en blanc i negra ressaltant, tant sols amb la mirada, amb el gest de la seva cara i amb el moviment de la foto; una felicitat increïble.

Perquè l’únic que busco és la felicitat, i tant se’m en refot la resta de coses. Hem de ser conseqüents, oi? Eso es lo que intento.

Feliç retorn a casa!

PD:Per cert, que no faltin les roses per les noies de la casa. La meva germana, la meva mare i la meva iaia!!!! I aquest any en especial, per les noies de TVM, totes elles. Un petonàs ben fort!

El darrer viatge

2007-04-13T11:58:00.000+01:00

Al final el càncer ha estat més fort, i ha pogut amb la vida d’en Bis.
Vaig tenir la sort de poder-lo veure dos dies abans de la seva dolorosa mort. I sé que estigui on estigui, ara mateix estarà amb més pau i tranquil•litat que no pas aquests darrers dies.
La seva mort, però, ha arribat un cop ja he tornat a Wolver. I quedo lluny, però molt a prop estan els meus sentiments cap a ell. Si Televisió de Mataró s’havia convertit amb la meva segona, per no dir primera casa, ell havia passat a ser el meu pare a nivell professional. Vaig entrar a la TVM i ell em va donar tota la llibertat del món a l’hora de plantejar-li situacions i projectes. Ell confiava en mi, i jo sempre he confiat en ell i en el que ell defensava.
Des de la meva entrada a la Televisió puc dir, i no m’equivocaré, que han estat els millors anys de la meva vida a nivell professional. Plantejar-se ara el futur sense ell és molt dur. Tots ho sabem. Ell era el tronc central de la nostra televisió. Ell era amb el que podies anar a fer un cigarro, i plantejar-li els dubtes que tinguessis, perquè sempre tenia una resposta.
Ens deixes un buit molt important Bis, però com ja he dit en algun altre lloc, ens deixes un somni a mig fer. No sé com ho has fet, però hi ha molta gent que segueix els teus ideals. Que creiem en el teu somni que un dia vas tenir. No dubtis que entre tots ho tirarem endavant.
Una forta abraçada a tota la gent de TVM, que deuen estar passant per un molt mal moment.
Gràcies Bis per rebre’m l’altre dia. Coincidències o no, he tingut temps a veure’t dos cops més quan el mes d’agost em deies que ja no ens veuríem més. Has estat un home fort, que ha lluitat per el que volia. Que almenys ens quedi això a nosaltres.
En pau descansis, jo personalment no et podré oblidar mai!

Felicitats Blog!

2007-04-03T15:17:00.000+01:00

Avui fa deu anys que es va "inventar" el que avui coneixem com a blog....
Com a minim felicitar al "inventor"; Dave Winer.

Mes informacio a:
http://www.elpais.com

Avui

2007-04-01T12:43:00.000+01:00

Foto de l'equip que va aconseguir l'ascens a la OKLliga, la temporada
passada, als estudis de TVMataró

Avui fa sol aquí Wolverhampton.
I avui és un dia feliç per molts mataronins que segueixen l’hoquei patins. Al final ha costat més del que al principi ens pensàvem, però s’ha aconseguit gràcies a l’empat que ahir va aconseguir el GrupClima Mataró davant de l’Igualada.
Avui som una mica menys estimats a Alcoi. Diuen que corre un maletí i que el resultat era pactat. Jo dormiré amb la consciència tranquil·la, perquè l’empat d’ahir es va aconseguir a la pista. I dormiré tranquil·la perquè hem demostrat ser millors que la resta d’equips que han baixat.
Avui és un dia per dir que seguim a la millor lliga del món, però també per dir que l’esport, a vegades, és injust.
Avui és el dia en el que la gent de l’handbol ha de fer net. Deixar enrera el que va succeir ahir i seguir mirant endavant. Una mala segona part va fer perdre el somni d’un ascens. La vostra temporada ha estat exemplar, llàstima de no poder-ho acabar com us haguéssiu merescut. Però l’equip és jove i el somni no pot acabar aquí.

PD: Felicitar a tots els que han fet possible aquest somni, i animar a tothom que seguiu animant i anant al pavelló com ahir. Deien que feia goig… Tant sols queda esperar que segueix-hi l’Ivan. Un dels principals artífex d’aquesta fita. No dic res dels jugadors perquè si segueix l’Ivan ells segurament també ho faran.

Exercici de periodisme

2007-03-26T16:23:00.000+01:00

Caram quin sobresalt que he tingut avui al migdia. Despres de fer uns Nuggets al Lazeez, el nostre take away mes proper a la Universitat, i alhora acollidor, he fet una rapida ullada a la premsa diaria. Premsa esportiva i general. I deu ni do, com deia abans, l'ensurt que m'he emportat. La direccio de ERC esta disposada a cambiar el govern de color (deixar el tripartit i apuntarse a un govern nacionalista-independentista) a canvi de que el "nou president", Artur Mas, i la seva coalicio (formada per UDC i CDC) accepti engegar durant el mandat un proces de autodeterminacio...

Es una d'aquelles noticies que mereixen ser analitzades per estudiants de periodisme i comunicacio audiovisual. Per saber els punts per on es pot agafar, les visions que qualsevol persona li pot donar, per saber que n'aprofita cadascu... es interessant, i per aixo us passo els titulars i el lead de cada noticia de cada mitja, mes o menys destacat, que podem trobar al territori espanyol i catala.

ELMUNDO

AFIRMA QUE 'LA VÍA AUTONOMISTA ESTÁ AGOTADA'
ERC ofrece su apoyo a CiU para gobernar si convoca un referéndum de autodeterminación
-Dice que podría cambiar de socios a no ser que el PSC acceda a convocar la consulta
-UDC califica la propuesta de 'broma', y CDC dice que 'merece ser estudiada y valorada'
-PSC: 'Que nadie cuente con nosotros para abocar a Cataluña a un callejón sin salida'
Actualizado domingo 25/03/2007 19:56 AGENCIAS
BARCELONA.- El vicesecretario general de coordinación interna de ERC, Xavier Vendrell, se ha mostrado dispuesto a ofrecer el Gobierno de la Generalitat a CiU si Artur Mas se compromete a convocar un referéndum sobre la autodeterminación de Cataluña.

ABC
ERC ofrece a CiU el Gobierno catalán si plantea un referéndum de autodeterminación
MARÍA JESÚS CAÑIZARES. BARCELONA.
ERC mantiene su espiral soberanista y, apenas 24 horas después de proponer un plebiscito de independencia al considerar que la vía autonomista está agotada, aseguró estar dispuesta a dar la presidencia de la Generalitat al líder de CiU, Artur Mas, si éste convoca un referéndum de autodeterminación.

La Razon

ERC se vende a CiU si convoca un referendum de autodeterminacion

Crisis en el tripartito: los independentistas traicionan a Montilla- El dirigente republicano Xavier Vendrell detalla un proyecto para dinamitar el Gobierno catalán y forzar la independencia- Duran califica la oferta de «broma», pero el portavoz de Convergència pide más detalles para estudiar la propuesta- Piqué aconseja al «president» Montilla expulsar a ERC del Gobierno, lo que abocaría a elecciones anticipadas

El Pais

CiU recuerda a ERC que es "ilegal" que una comunidad convoque referendos
La propuesta de dar la llave de la Generalitat a CiU a cambio de una consulta sobre autodeterminación divide a la formación independentista
AGENCIAS - Barcelona - 26/03/2007
La propuesta que lanzó ayer el número dosde ERC, Xavier Vendrell, de entregar la llave de la Generalitat a CiU a cambio de que ésta formación se comprometa a promover un referéndum por la autodeterminación de Cataluña divide a la formación independentista, además de no convencer a sus destinatarios. Joan Carretero, líder del sector crítico de Esquerra, la considera una propuesta "no meditada y de cara a la galería", mientras que desde CiU, su portavoz en el Parlament ha recordado que es "ilegal" que la Generalitat promueva un referéndum. Para Llamazares es una "huida hacia delante" con tintes electorales.

El Periodico

DURAN RETA A LA FORMACIÓN REPUBLICANA
CiU ridiculiza la oferta de ERC de ofrecerle la presidencia si apuesta por la autodeterminación
-El PSC dice que la "pugna" soberanista de CiU y ERC no afectará al Govern
-Vendrell reitera la propuesta soberanista y pide a CiU que dé un salto adelante
-Carretero califica la propuesta de Esquerra de "no meditada" y "de cara a la galería"
-ERC ofrece la Generalitat a Mas si apuesta por la autodeterminación
EFE-BARCELONA
El secretario general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, ha ridiculizado la oferta del vicesecretario general de coordinación interna de ERC, Xavier Vendrell, si bien se ha mostrado dispuesto a "escucharla" si de verdad "va en serio", y ha retado a la formación republicana a hacer frente común con CiU en el pleno del Estatut.

La Vanguardia

Carretero considera que la iniciativa "no está meditada"
ERC da por rechazada la propuesta de hacer presidente a Mas si convoca un referéndum de autodeterminación
La dirección de ERC ha lamentado que CiU haya declinado su oferta de apoyar un gobierno suyo si éste se compromete a convocar un referéndum de autodeterminación, y ha pedido a los ciudadanos que valoren "la incoherencia" de la federación "cuando reclama que hay que ir más allá" del Estatut.

Avui
ERC desafia Mas
Ofereix al líder de CiU la Generalitat a canvi de convocar aquesta legislatura un referèndum d'autodeterminació data Planteja que la consulta popular coincideixi amb els comicis municipals del 27-M
Sandra Arenas
El front comú que Artur Mas va proposar a Esquerra Republicana la setmana passada per fer valdre la majoria nacionalista del Parlament i reaccionar davant una previsible segona retallada de l'Estatut, aquesta vegada per part del Tribunal Constitucional, va rebre ahir una resposta directa dels republicans en forma de desafiament: Si Mas es compromet a convocar aquesta legislatura un referèndum per l'autodeterminació, ERC està disposada a fer-lo president a través d'una moció de censura a José Montilla.

Vilaweb (El Punt)
ERC trencarà el govern si CiU convoca un referèndum d'autodeterminació

Els republicans també obren la porta que el faci el PSC, però Iceta respon que no,CiU estudiarà l'oferta aquest matí, però Duran i Lleida ja l'ha qualificada de «broma»,Piqué demana a Montilla que expulsi ERC de l'executiu per una proposta «inconstitucional»

Ja podeu veure com cada mitja aprofita una paraula, una frase, una situacio per explicar el que mes li conve. Aixo els ha d'ajudar de cara a les proximes eleccions. Siguin oberts de ment i no es fiin del mitja que sempre llegeixen. Se que aixo que estic dient no es pas una virtut a poder destacar pels periodistes actuals. Pero en el periodisme, i mes encara en el periodisme controlat per certes empreses, es diuen moltes mentides, o mitges veritats.

Els espectadors, els actors passius, hem de ser consicents del producte que ens estan venent. Perque no es res mes que un producte, i mirin de quantes formes el venen... Avui a classe han fet una bona descripcio del que es audiencia/ espectador/ lector/ oient:

"Viewers are consider a segment of a market, a group of potential consumers with a known socio/economic profile at wich the medium or the message is directed" (McQuail, 1987, p.221)

Siguem doncs sabedors del que ens estan venent. No siguem com molts americans (per posar un exemple que tambe trobariem en altres paisos, i evidentment a Espanya i Catalunya) que no saben coses tan essencials com que el triangle te 3 cantons, que Koffe Annan no es una cafe exotic, o que Star Wars no esta basada en fets reals... (http://www.youtube.com/watch?v=C6r1IcY1pv0)

Amb aquest escrit tant sols volai exemplificar aquest fet. No em posiciono sobre la noticia escollida, tot i que com a votant d'ERC que he estat en anteriors ocasions no m'apassiona gaire.

Nova cara al TN cap de setmana

2007-03-21T16:14:00.000Z

Ah, per cert. Recordeu aquest nom; Agnes Marques. A partir del 26 d'aquest mes cada cap de setmana a costat de Joan Carles Peris. Moco de pavo....no?

Se que no t'agradara aquest post, pero bueno, molta sort, t'ho mereixes!
Ara sera complicat fer una cervesa per la comarca... ja portare paper i bolis! jejejeje
... i que vagi be tot aixo de la roda de premsa, proves de maquillatge, numeros 0, etc...
I per cert... primera presentadora d'un mitja autonomic que presenta (o que es fa la foto oficial amb uns texans mig estripats...) ;-) De mi es queixaven perque anava amb panatalons curts...
Molts Petons!

De Joseps, Joans i Ases....

2007-03-21T15:33:00.000Z

Mira per on aquesta frase feta, que acaba dient "...n'hi ha a totes les cases." em ve de perles per aquest escrit fruit del no res.

Comencem pels Joseps, no? Doncs evidentment, en una setmana marcada per el dia de Sant Josep (abans fins i tot era festa....) i que darrerament ha passat mes a la historia per ser el dia del pare, merci als que vau pensar en mi i perdonats el que no ho heu fet. De fet, el sant ja no es una celebracio tant esperada com pot ser un aniversari. La societat que es torna cada cop menys religiosa, i alhora mes consumista.

Si seguim pels Joans, doncs felicitar a en Joan Salicru, perque em sembla que te molt a veure amb e documental sobre la historia del textil a Mataro. I felicitar a en Joan Antoni per haver confiat amb l'Alicia i posar-la al numeor 3. Mes dubtes tinc amb algu altre de la llista, pero aixo ja es veura. Molta sort als politics mataronins, que van encetar la precampanya molt aviat, i que esperem qu eno es desgastin. Ara, senyors, politica esportiva... Que passa amb els esports? Jo crec que es un aspecte important dins de a ciutat. Ja no nomes el de competicio, sino el de formacio i lleure. Quines son les politiques esportives dels aspirants a la trona d'alcalde? Sino fos important l'Ivan Pera ocuparia un lloc mes alt que el numero 11 que ocupara en les proximes eleccions. Senyors del PSC, ERC, ICV, CiU i PP... expliquin alguna cosa. HI ha molt agent que ho esta esperant.

I els Ases... va! no parlem d'ases.... o si. Espereu. M'acaba de venir al cap. Entre ases i burros... Recordeu el burro catala... Doncs atencio als "avisapts" d'Arenys que han creat un nou signe d'identitat catalana.... jajajaja... Sota el lema; "Jo soc de la ceba" i amb aquest dibuix.

Be, podeu fer els comentaris que vulgueu, pero el meu es que no crec que estigui al nivell del burro catala, que encara regenta el cul del meu cotxe, juntament amb el CAT i les estrelletes europees, que tapen la E de la matricula...

The sun is still shining...

Nebulosa mental

2007-03-12T17:23:00.000Z

Estic a quilometres de distancia de la meva terra, de la meva gent i del que a mi mes m’agrada.

Aquest cap de setmana s’ha cremat el repetidor o part d’ell de Televisio de Mataro, no he sortit divendres (ho vaig fer dijous) i he escoltat despres de bastants mesos un nou programa d’impavids (perque vegis Lou que tan fiestero no soc) i he escoltat l’empat a 4 del CH Mataro amb el Voltrega. Pero aquests dies he pensat, he escrit i he parlat molt del futur, del nostre futur, amb els meus companys de feina.

Ha arribat l’hora de planificar be el que ha de ser de nosaltres en els proxims mesos. Es hora, com em deia dissabte l’Esteban, de plasmar en paper aquesta nebulosa mental que fa tants anys ens porta rondant el cap.

Portem molts anys aprenent i patint, es hora d’iniciar el nostre viatge pel mar que mes ens agrada.

Aneu fent les maletes nois/ies, que aixo no tindra parada!

"AVT, l'Estat de Dret,De Juana Chaos i Oleguer Presas" (toma.... i aquest post si que es politic)

2007-03-06T16:04:00.000Z

M’arriba un mail, amb les inicials amb minuscula avt… em sonen. No se d’on, pero em sonen. Segueix-ho llegint i em trobo aixo:

Presos de ETA condenados a 30 años por acumulación de penas que salieron en libertad en el período 1996-2004.Contiene el nombre del recluso, condena acumulada, período de inicio de pena y fecha de excarcelación y ministro del PP que firmó su salida de la cárcel.

A continuacio apareix una llista de 56 presos de la banda terrorista ETA condemnats a molts anys de preso. Uns exemples: Jose Ramon Artola Santiesteban, condemnat l’any 1986 a 327 anys de preso, posat en llibertat pel ministre Angel Acebes el 2002. Enrique Letona Viteri, condemnat a 311 anys de preso l’any 1987, posat en llibertat pel ministre Angel Acebes l’any 2003. Ernesto Alberdi Olano, condemnat a 135 anys de preso l’any 1980. Mariano Rajoy, aleshores ministre del PP el va deixar en llibertat l’any 2003. Aixi podria ampliar la llista a 56 presos de la banda terrosita que van ser posats en llibertat per l’anterior govern del PP. El mail segueix:

Rajoy sacó 14 de la carcel. Acebes 23 terroristas. Y mientras tanto, los de la AVT callaban. Ahora pretenden hacernos creer que serán ultrajados si Zapatero hiciese lo mismo.

Mirin, no tinc cap amistat (perque hi ha coses que no es poden arribar a entendre) amb cap banda terrorista, i menys amb una que deixa els sentiments al costat per centrar-se en una lluita armada que no arribara a enlloc. Gens de simpatia tinc tambe amb un partit politic com es el PP, que intenta fer servir els seus deixebles per dir mentides, quan ells ja s’han omplert la boca de mentides.

Que s’expliqui la veritat. Sempre amb la veritat per davant. De Juana Chaos no es el primer pres de la banda terrorista que es posat en llibertat.

Tampoc tinc cap amistat amb el FC Barcelona, pero resulta que un dels seus jugadors fa cosa d’un mes que es va mullar criticant una cosa que jugadors com Salva Ballesta no saben ni el que es; l’Estat de Dret. Segons Oleguer Presas, De Juana Chaos no es res mes que un porducte de la nostra societat. Pero llegeixin l’escrit i veuran que passa a l’altra cara de la moneda. Que passa amb De la Rosa, Rafael Vera, Rodriguez Galindo…..

"I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe."

(Oleguer Presas 07/02/07 - http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2262903)

Adiccio

2007-02-27T12:44:00.000Z

Adiccio. Sona malament, oi? No penseu malament, nois! Adiccio a internet, necessitat de fer-hi un cop d'ull sempre que tens el laptop (portatil en angles) o estas, com jo estic ara, a la biblioteca fent o intentant fer treballs.

Adiccio es quan tens necessitat a fer laguna cosa. L'altre dia ho deia. Durant el dia soc capas (no tinc c's trencades, so sorry) de mirar la pagina de l'As 10 cops, i qui diu l'AS, diu el Mundo Deportivo, Sport i Marca (pero per format m'agrada mes l'As), el meu blog una desena mes, el meu hotmail (quan ho indica el MSN) la pagina carnetesportiu.com els caps de setmana i el seu forum tambe cada dia. Aleshores t'endinses en el youtube, camines pels blogs (que interessant per deu amb aixo de les eleccions... magnifica tenda de campanya i magnific el mes petit de tots). I dius? que deu passar al mon... i entres al Mundo, al Pais, al Periodico, ABC, tots acaben sent valids. De fet, gracies a aixo, te'n enteres i acabes veient, per exemple, l'entrevista a Jose Maria Garcia, que va ser treta de la graella (dit fredament) per TVE.

A aixo li sumes que ara a casa podem mirar la tela per internet! De luxe, ahir perque ho feien massa tard, sino ja estavem mirant Prison Break per la Fox en directe des de EUA.... pero era massa tard. Pero canal 24 hores de Bola de Drac, hem pogut veure All Stars, futbol, de qualsevol lliga del mon... la tecnologia que ens maravella cada dia mes!

El que ocupa bona part de l'estona a internet, pero, es el Messenger. Aquell isntrument amb el qual s'ha creat un mon virtual paral.lel al real. El MSN serveix de molt, pero sobretot per mantenir contacte amb Catalunya, tot i que hi ha gent que mai em contesta (eh, Ynomed!...jijijiji) De fet es poden arribar a crear relacions d'amistat profundes. Es divertit, per exemple, fixar-te amb els nicks. Gent que simplement posa el seu nom. Pol, Carles, Xavi.... Gent que posa el nom curt. San, Uri, Eli.... Gent que posa trossos de cansons (recordo el meu problema amb les c's trencades) "Anuska... un dia sonyando en un suenyo sonye", la versio de combinar majuscules i minuscules al mateix temsp que poses un tros de canso "Andrew. - NoS aNeStEsIaMoS fUmAmOs De MeMoRiA cOnTrA lA etc,etc,etc", el mes increible de tots i que no puc posar aqui perque no sabria fer tots aquests simbols es el de la meva cosina Agnes, increible, impressionant. Una cosa exagerada. Combinacio de punts, simbols de dolar, xinos, o no se que coi. Intentare imitar-ho, es complicat, eh.... avia'm £4...-___.[[}]#~~~**/-- buffff a ella li surt millor!

Un dels que ma feia mes rabia, era el de la Nuria " Nuria ;-) ". Perque, si que m'agrada parlar amb ella, de fet darrerament es una cosa diaria, per MSN, Hotmail o SMS, pero utilitzava, i segueix utilitzant, un emoticono final, que es el de guinyar l'ullet. Jo no se si esteu molt acostumats a que us guinyin l'ullet... jo no ho estava! La veritat! Pero bueno, ara ja s'ha superat, i el tema de l'ullet ha passat a ser secundari. De fet, qui no permetria que un ull com aquest no t'anes fent "guinyos"? (l'he escrit com tres cops i cada cop que l'escric em sona menys com a paraula catalana.. pero vaja... total; sense accents, "ny's" castellanes, "c's" trencades, etc.....)

El meu es ...walking to Hampden Park (16th may) -It's my dream- Els que hi entengueu de futbol sabreu a que em refereix-ho. Els que m'ho heu preguntat tambe... Pas a pas. Step by step!

Per cert engegats els darrers tres mesos a terres angleses. Amb moltes ganes de tornar, pero amb ganes d'acabar el que he vingut a fer. I intentar fer-ho de la millor manera possible!

Sobre la Nit de l'Esport

2007-02-22T12:08:00.000Z

Fa un parell de dies que volia contestar al blog de l'alcalde el seu escrit i el seu comentari en el meu blog. No se que passa, la tecnologia em va jugar una mala passada, que aquest comentari no es pot veure en el seu blog. Vist que no s'ha entes el meu anterior mail... que tambe parlava d'esport, avui vull tractar un altre dels temes esportius que han estat d'actualitat aquests dies.

Fa una setmana volia escriure sobre la Nit de l'Esport, i despres de tot el que s'ha escoltat, llegit i observat, vull dir la meva.

Aixo si, sense cap ganes de embrotar el nom de la que es, actualment, la festa mes important que viu la ciutat de Mataro. Per nombre d'assistents i per importancia dels guardons donats, i tambe, per les critiques rebudes a les formes de fer del Jurat.

En aquell Jurat, diu l'alcalde que hi ha estat molts anys. Jo tambe hi he estat molts anys. I durant aquest anys puc dir que puc tenir les meves opinions a favor, i les meves opinions en contra, pero al final, les decisions presses democraticament son les que valen, i les que s'han de respectar. Es una festa esportiva, on la politica s'ha de deixar de banda. Ja es fa molt escoltant el discurs del president del PME i regidor d'esports del moment, i encara mes escoltant el de l'alcalde al final (perdona Joan Antoni, pero saps que es cert, i mes en any d'eleccions, jeje). Per aixo, i com a primer punt, lamento moltissim les critiques rebudes per part d'un partit politic cap a un Jurat que va prendre una decissio democratica, tard o molt tard, pero democratica.

Aquest es el meu primer punt, que destaco des de la llunyania. El segon punt es com he vist els resultats. Repeteixo que enguany ha estat el primer any que no he format part del Jurat, despres de ser-hi en les darreres edicions. Primer de tot, felicitar als vencedors, que algun merit han fet per aconseguir-ho. En segon terme, lamentar la falta de protagonisme de l'hoquei. Saben que es el meu esport, que el porto a la sang, i que em dol veure com una sots campiona del mon no rep el seu reconeixement. O com les paraules que en el seu dia va dir l'alcalde ("Tenim un equip a la millor lliga del mon") queden sense valor al no ser proclamat el conjunt dirigit per Ivan Sanz; millor equip de la ciutat del 2006. Es nomes una opinio, que es pot compartir o no, i que no tinc cap ganes de posar-me amb el Jurat, perque tambe te les seves decisions correctes.

Felicitar a l'Ivan Sanz pel premi a millor entrenador. Espero que l'haguessiu aplaudit molt, hi ha rumors que el situen fora la proxima temporada. Pero nomes son rumors, o sigui, que a treballar per no perdre'l!

I felicitar a l'Oriol Debat. Aquesta felicitacio es tambe, al mateix temps, una nova critica. Perque en els mitjans de comunicacio no comenten res sobre el premi a la millor tasca periodistica envers l'esport local? Crec que no hi ha dubte que aquest premi havia d'anar cap a les persones, que ara mateix, viuen i es desviuen mes per l'esport local. Un nom propi o en nom del col.lectiu, merescudissim el guardo. Dona alegria veure com donen els reusltats esperats les persones amb les que confies.

Felicitar de nou a tots els que han fet possible la celebracio un any mes de la Festa de l'esport mataroni!

Capgrossades (I)

2007-02-19T12:52:00.000Z

Això és un jugador de poker que va dient que li ha de donar els diners de la mà perquè ell és el campió. El clupier li diu que no, que ell potser és el millor jugador de la taula, però que ha de jugar per demostrar-ho. El jugador s'enfada i critica obertament al clupier... A sobre el Casino el mira de canviar a una altra taula on estigui més còmode, tot i que a ell el que li agradaria seria canviar-se de Casino...

Doncs que canvii de Casino!

No?

Varis

2007-01-26T13:39:00.000Z

El segon semestre està a la cantonada. Dilluns comencem la recta final de la nostra aventura, malgrat que hi ha gent que ja ens ha abandonat, i malgrat hi hagi gent que encara ha de tornar!
De les meves darreres experiències a terres angleses aquí ve un petit resum:
-Ja tinc número de conte bancària! Ha costat lo seu, però amb el passaport a la mà ja no han pogut inventar-se excuses! Ara falta el segon pas, trobar una feina per poder posar diners a la conte...sinó...vaya tonteria!
-Ja tenim gavats els 3 spots publicitaris de la nostra campanya de la Premiere League (és el nostre treball de final de carrera, fer una campanya publicitària a nivell de tv, ràdio i premsa sobre la premiere league). Són, crec jo, tres bones idees, i déu ni do com han quedat filmades. Ara falta editar-les. Potser, si anem bé de temps, intentarem fer una sèrie de 3 spots més. Però això dependrà del temps. Els lemes són: està en el teu cor/ està en el teu cap/ està dins teu (Us ho imagineu¿?)
-Ahir vam anar a sopar al restaurant espanyol de Wolverhampton... déu ni dó el tiberi que vam menjar... Tremendo. Unes tapes de primer (el tamany no és el mateix que si anessis a Sevilla, però el gust... semblava la calle Betis allò!) i de segon alguns paella, altres peix, altres pollastre... jo entrecot al pebre.... (sense paraules). Va estar bé, 3 catalans a taula, un asturià, un anglès amb decendència gallega, un anglès, una polaca i una anglesa a taula.... cuinats per un sevillà, i servits per una asturiana...
-I finament comentar que estic a l'espera de les notes... que al fi i al cap són la raó per la qual estic aquí. Ja puc trobar feina, tenir conte, anar a sopar, sortir de festa, etc... però haig de treure'm el curs...
Ah, us deixo amb una fotografia molt simpàtica de dos amics japonesos, en Joske i en Yu...

Y me he acordado!

2007-01-23T15:01:00.000Z

Yes,yes... el coneixeu dins o fora l'aigua. Felicitats! Tenir 26 anys ja significa que encamines ja la fase decisiva de la teva vida.... (jajajajaja) A que m'ha quedat sèrio! Un petó ben fort des de les Anglaterres. Avui a la tarda beure una Stella a la teva salut!

L'altre dia em van fer una pregunta al programa Impàvids de Mataró Ràdio. Quin er el meu grup preferit. Gran pregunta,eh! (Millor la de triar qui ser d'entre els estris de la cuina.... vaya tela!). Doncs al final vaig decidir-me pels Pets, hem viscut una vida paral·lela, he crescut amb ells...

Hi haurà gent que els podrà criticar, però ningú ens treurà els seus concerts, oi Pau?

Aquesta cançó és per tu!

Images and "ventanas"

2007-01-18T17:24:00.000Z

Permeteu-me, si acompanyo, en certes ocasions, les fotos amb textos:

Alguna vez te pregunté que reacción tendrías. Nunca me lo preguntaste, y por lo contrario he sido el primero en saber lo que se sentía.
Dice Fito (si, si, el que no te gusta) que “Ahora si, parece que ya empiezo a entender, las cosas importantes aquí son las que están detrás de la piel”. Nunca mejor dicho, y más después de conocerte.
Morena, con ojos oscuros, parecida a una india nativa. Borde cuando quieres, y simpática sin quererlo. Guapa por naturaleza, y atractiva sin preocupaciones. Con ventanas en nuestras conversaciones, i jelous para nuestros principios, hemos tenido momentos, momentitos y momentazos. Siempre me acordare de mi cumpleaños.
Irme de aquí supondrá muchas cosas. Dejaré atrás a mucha gente, pero espero que tú seas una de las cosas que no pierda nunca.
Podría seguir hablando de ti, reírme de ti, reírme contigo, o simplemente de los otros…. Pero mejor hacerlo por el Messenger o con alguna pinta entre manos!14 de mayo?

PD: Ah! clar, és ella. La Patri o "morenaza" jeje una de les millors amistats fetes aquí Wolver.(sí,sí, els que hem teniu agregat al messenger és la que sempre surt a les meves fotos)

Tomorrow more!

Images

2007-01-17T15:41:00.000Z

Al rebre alguna crítica constructiva que faltaven fotos en el meu blog he decidit anar posant una foto, cada dia, o cada dos, o cada tres....ja veurem! jejeje

Aquí va la primera. Aquests són els meus companys de casa. Era una de les primeres sortides de cap de setmana...

El de més al fons és l'Andreu, el de sota seu el Charly, el de la gorra l'Eloi, el del mig l'Aleix i el de darrera meu el Fèlix!

Primeres notícies de la "second season"

2007-01-17T13:37:00.000Z

Ja ha començat la second season a Wolverhampton. Els més de 100 estudiants de la península i els milers d’estudiants d’arreu del món tornem a pendular (es diu així fer el pendó?o vol dir fer el pèndul? bé, de totes maneres, signifiqui el que signifiqui, pot ser acceptat en aquesta frase) per els carrers d’aquest municipi anglès, que destaca per la “amabilitat” de la gent que hi viu. Bé, pregunteu per l’amabilitat a la gent que ha pogut veure de primera mà com les gasten els wolverhamptonians…. Aix….
La primera setmana a Hordern Road 231 ha tingut la visita d’un altre mataroní. En Pere Rubí ha estat la primera visita de l’any 2007 a una casa que pateix canvis constants cada dia. Si habitualment som 6 (últimament acompanyats per la presència femenina de la nòvia del Charly, la Gemma de Mieres) ara mateix som quatre. Estem en dues setmanes que no tenim classe, cosa que he aprofitat per acabar d’ultimar dues coses vitals en aquesta terra si ets estudiant, i l’únic que fas és gastar. Un cop aconseguit el passaport, ja he fet el darrer pas per obrir un número de conte, i estic a l’espera de trobar una feineta que m’ajudi a recuperar-me (o ajudi a la meva família a recuperar) del desgast econòmic que suposa això de viure a UK.
Poca cosa més, agrair públicament a en Pere que m’acompanyés a casa durant aquesta setmana, que fes el viatge d’anada més amè, i esperant que hagi pogut veure, més o menys, com és la meva vida en aquí, i com és la gent d’aquí. I certificar que no m’equivoco quan parlo que les relacions entre les persones aquí són molt diferents que en altres llocs...
Merci Pere!
Aprofito per felicitar públicament, ahir ho vaig fer en privat per mòbil (espero que hagués arribat) a l’Àngel pel seu 27 aniversari.... que fort! Camí cap als 30, eh! I jo et segueixo des de prop! Pablito... en breu tu.... crec que recordo del dia... i això en mi és fort, eh! Petons pels dos!

La força d'un sentiment té recompensa

2007-01-14T14:10:00.000Z

Aquest post és només per recordar i perquè quedi per la història que ahir en van ser tres, però haguessin pogut ser molts més.

Gràcies pel partit d’ahir i per demostrar dues coses:
-la força d’un sentiment (és molt més que futbol)
-i que Catalunya és més que un club

Per cert, no me’l vaig perdre....

Per cert, primera setmana a Wolver. Hi ha coses que no canvien. En el pròxim post en parlarem una mica més.

I nos vamos otra vez!!!!!!!!!!!! ...Wolveremos...

2007-01-07T14:27:00.000Z

De nou, darrers moments, darreres sensacions…
Precisament marxo amb la sensació que no m’he acomiadat de moooooolta gent. Gent que em sap greu no haver-ho fet, gent que mira, ni fu ni fa, gent que m’he acomiadat i tant li deu ser, gent a la que gairebé no he tingut temps de conèixer i gairebé ha estat un adéu des d’un principi... però bé...be water my friend!
El que pot arribar a passar en tres setmanes!!! Doncs imagineu-vos en sis mesos, què és el que tardaré, qui fa o no fa, en tornar a posar els peus a aquesta ciutat, si em permet senyor alcalde… la meva ciutat! ;-)
Què aquest comiat blogosfèric serveix-hi per tothom. Què us recordaré, en més o menys estones, però us recordaré a tots! A tothom, que ja ho sap, però que bé...li repeteixo… què a quilòmetres de distància teniu un amic que sempre tindrà els minuts que facin falta i l’espai que faci falta per escoltar-vos, i sé que al revés també passarà.

Aquest cop no marxo sol.... ja veureu la companyia...

...Be water my friend... be water!!!!!!!!!!!!

Experiència radiofònica....

2007-01-01T18:08:00.000Z

Immers en fer el resum de l'any de Carnet Esportiu emès per Televisió de Mataró el passat divendres dia 29, em truca en Kiku Rimblas per comentar-me si vull ser el convidat del programa de Mataró Ràdio "Impàvids". En Kiku és el responsable de la secció d'esports del programa i m'invita a assistir-hi com a ex-cap d'esports de Televisió de Mataró, per parlar de la meva vida en general i de la televisió i els mitjans de comunicació. M'avisa que la "jefa" del programa, la Lourdes, em fara un truc més tard o l'endemà per explicar-me com funcionarà....

Arriba un endemà on vam emetre un dels millors resums de l'any elaborats per nosaltres... podeu deixar la vostra opinió, perquè segur que en un moment o altra del cap de setmana l'heu vist per la televisió...

Hores abans em trucava la Lourdes per això... explicar-me que el dia 30(dissabte) havia d'estar a les 11:45 a la ràdio i que no em podia dir gaire cosa perquè era una mica secret....

Total, que divendres vaig sortir poquet, i dissabte em llebava aviat per poder anar amb els ulls oberts a l'entrevista.

En Kiku no hi era perquè tenia un partit benèfic amb el CE Mataró, i de fet crec que faltava bona part del grup que forma "Impàvids". Es tracta d'un magazin matinal conduit per l'Eduard, on s'hi tracten una varietat de temes. Juntament amb ell, hi havia la Lourdes i l'Anna, amb ells tres vaig estar dins del locutori durant tot el programa. Què malament que ho vaig passar els primers 20 minuts, on en prou feines podia respirar!!!!! A més el programa tenia públic, un públic especial, format per la família del tècnic, en Roger.

Un cop va començar l'entrevista tot va anar molt ràpid, i de fet ja he demanat una còpia per ecoltar les barbaritats que vaig poder dir... jeje De fet no té desperdici la part del qüestionari... la primera pregunta ja la vaig haver e deixar pel final!!!!

Va ser un bon matí de dissabte, vaig riure molt i vaig parlar de coses que m'agraden. I vaig veure com una altra gent (jove també) procurava pel seu "fill". El nostre va ser esportista i aquest els hi ha sortit "Impàvid". Que aquesta força els ajudi a superar obstacles i arribin on ells vulguin arribar!

Merci per la invitació!

L'esperit del Nadal

2006-12-25T23:24:00.000Z

Bé, sumat a les emocions que tens al tornar a casa, després de temps allunyat, l'època de l'any en que he tornat, estareu d'acord en mi, està plena d'emocions. Li diuen l'esperit del Nadal, i ja pot ser positiu o negatiu, però aquest esperit hi és.

És època de records, de les persones que ja no hi son, de les persones que no poden disfrutar com ho fas tu; d'una festa que ha anat tornant-se molt consumista. Però ja no només de les persones, també dels moments, de les emocions, les velles, les noves, les inesperades...

Podríem dir, o almenys en el meu cas, puc dir, qùe és una època de reflexions. Més en el meu cas, que potser aquests dies acabo sent un simple observador del que passa en el meu entorn.

No voldria pas posar-me melodramàtic, simplement expressar els meus sentiments, en un blog on hi acabo expressant moltes de les meves emocions.

Avui, en el tram final del dia, he tingut el privilegi de veure com un amic meu anunciava que en els seus plans més immediats estar el casar-se amb la persona que estima. Fins aquí, i amb aquesta frase tant freda, podria semblar normal. Però quants cops ens hem imagina't aquest moment. El moment en que un amic teu et diu que es casa. És el primer cop que em passa, i sincerament ha estat molt emocionant. Una persona a la que coneixes de fa anys, que has compartit mil moments, mil Nadals, mil estones, bones i dolentes.... no sé... una nova experiència!

Que per molts anys així sigui. I tant a ell com a ella els hi desitjo el millor. Dues grans persones, segur que sempre tindran un bon final!

La tornada per tornar a marxar

2006-12-23T16:42:00.000Z

Ja fa una setmana que he tornat a casa, una mica més aviat que el torró, encara que a casa he arribat després que ho fes el torró.
Han estat tres mesos i mig fora, vivint el que representa la meva segona experiència de viure fora de casa. Això si, aquesta molt més allunyat, ja no només de la família, sinó dels que hem rodegen en el un dia qualsevol.
He tornat, i a les primeres hores ja trepitjava la meva segona casa. Televisió de Mataró m’ha tornat a acollir amb els braços oberts. Treballant aquests dies de becari (és estrany però feia anys que no ho era… i és cert, s’aprofiten de tu i et fan portar cafès!!!) i observant des de fora com creix el nostre fill. Aquests dies torno a admirar la feina feta per la resta de pares i mares que té el nostre fill, un fill que s’està fent gran molt ràpid. Però com tot fill porta problemes, que estic segur que com a bons pares segurament sabrem solucionar.
El cert és que són dies d’observació més que res. De veure com van les coses, de descobrir o redescrobrir persones, de retrobaments, de sopars, de cafès (malgrat ara la maquina de la tele no funcioni), de sortides de nit, d’arribades de matinada...

El problema d’aquests dies és que sé que només hi estic 3 setmanes, i que el 7 de gener deixaré de veure, de nou, a tota la gent. No hi ha temps a moltes coses i això és l’únic que envejo de les persones que es quedaran per aquí. És com viure a contra rellotge, i anar fent les coses que has de fer abans del dia de marxar...
Però vaja, tant de bo pogués tornar per la Nit de l’Esport, i intentaré fer-ho. Però ja no depèn de mi, sinó del senyor euro i el senyor pound, i el senyor companyia aèria,clar!

Aprofitant el benentès, dir que tots tingueu un bon Nadal i que gaudiu dels que teniu al costat i del que teniu al costat, però no oblideu a la gent que, o no està o està lluny. Per ells també és complicat no estar al vostre costat, segur!

I si no trobeu el camí... seguiu l’estrella...a algun lloc us portarà!

About local television

2006-11-21T17:12:00.000Z

Con la intencion de acercarme mas a mis posibles lectores de "posts" empiezo mi primer escrito en castellano, aunque lo mejor seria hacerlo en ingles... (pero esto lo dejo para mas adelante, con la excusa de que algunos de los lectores no me entenderian -espero que valga como excusa-).

Lamentablemente teneis que pensar que esta vez escribo desde un ordenador ingles, y en el no hay, entre otras cosas, acentos.

Para mostrar que estoy aprendiendo cosas, algunas de ellas interesentaes y nuevas para mi, hoy me permito teorizar sobre la television local o "local/regional television", como le llaman aqui.

Hoy en clase de "Broadcast Journalism" hemos tratado este mismo tema. Un tema que tiene algunas diferencias respecto al concepto que tenemos en Catalunya sobre la television local.

Primero de todo empezare con mi teoria, los pensamientos que se me ocurrian mientras el profesor Paul Brighton explicaba la "english regional television". No es que no me interesara la clase, pero si que algunas cosas me parecian obviedades. Pero bueno, aqui estamos para discutirlo.

[[Desde las televisiones locales tenemos que hacer valer el "tret diferencial" (los aspectos diferenciales" y primar "nuestra informacion", la informacion de proximidad, que al final es lo que nos hace diferentes a los generalistas).

La pregunta que nos podemos empezar a plantear es la de si todo esto canviara con la imminente llegada de la TDT. Con la diversificacion de canales y la ampliacion de telespectadores a la que nos exponemos las televisiones locales. Le podriamos dar mas a nuestro telespectador?. Ya que lo tenemos delante de su televisor mirando nuestro canal (lo ha escogido de los 40 que tenia como opcion), no seria mejor no desaprovecharlo, y incluirle algun tema mas generalista? Puede llegar el dia en que un informativo de ambito local, como el 24Hores de TV de Mataro, le pueda hacer frente a un "Informatiu Vespre" de la TV de Catalunya? Parece en un primer momento una pregunta un poco disparatada, pero creo que no estamos muy lejos de conseguirlo. Sabiendo lo que nos encontraremos, de primeras, en uno y en otro, el ciudadano (citizen) podria estar mas cerca de poner su television local, que le abarcara mas noticias sobre su entorno mas proximo. Tampoco creo que estemos tan lejos de conseguirlo despues de la encuesta hecha por el ayuntamiento de Mataro sobre los canales de television mas vistos en la ciudad. Superando, en terminos generales, a televisiones generalistas como TVE, la 2 o el 33, nuestros objetivos tendrian que ampliar las actuales fornteras, para llegar en enero del 2008 en una muy buena posicion.

Para conseguirlo tenemos que replantearnos el actual modelo de television local? La pregunta nos llevaria a otra. Como podriamos cambiar el actual modelo cuando estamos economicamente limitados? Seguramente la TDT nos aproximara a lo que decia unas lineas mas arriba, pero veremos si ayudara a que las televisiones locales esten mas valoradas.]]

Retomando el tema de la clase de hoy de "broadcast Journalism" en la que hemos hablado de la television local/regional inglesa, me han sorprendido varios ejemplos que nos ha mostrado Paul Brighton. Uno, el mas espectacular, el de una especie de teletienda enmedio de un informativo regional. Os lo intento contar muy por encima. Dos presentadores (hombre de unos sesenta y mujer de unos treinta y pocos), sentados en una especie de sofa, con una mesa muy pequenya (no hay enyes, lo siento). Informativo de las seis de la tarde (rollo "prime time" ingles) acaban el primer bloque, del cual despues hablaremos, y dan paso a una chica, rollo azafata, que delante de un televisor de plasma de no se cuantas pulgadas, empieza a hablar sobre ofertas en un hipermercado. Pero ATENCION! y no es broma... Mientras va diciendo las ofertas, dichas ofertas aparecen por el plasma... esto como unos 2 o 3 minutos, y entre medio entrevistas a clientas agradeciendo los bajos precios que pone el hipermercado. El "paso" de la azafata a los presentadores termina con una risas entre los dos presentadores... en plan Matias Prats y Susana Griso.

-poner tono Matias- "Oye Susana, has visto que precios, cualquiera no compra alli,eh! Y si te dan el 6 por ciento TAE..."

-poner tono Susana Griso- "si,si Matias, tendremos que ir a ver si aun quedan ofertas para nosotros..."

En fin... lamentable que esto suceda en algun sitio del mundo, pero ahora empiezo a entender muchas cosas de estos ingleses.

Otra cosa que me ha sorprendido ha sido la pregunta que se hacia el profesor... "How much crime?" Se plantean cuantas noticias de crimenes puede llegar a poner en un informativo... Esto me soluciona otra duda que tenia sobre los ingleses, y sus ganas de buscar jaleo donde no hay...

En fin, una de las cosas que me ha gustado es que el periodismo deportivo no se ve afectado por estas cosas. Mantiene un caracter mas periodisticamente correcto que no las otras partes de este "gran informativo" que he podido ver este mediodia en clase.

Brain storming

2006-11-12T04:00:00.000Z

Queda poc més d’un mes (que complicat dir-ho!) per tornar a casa. El 20 de desembre estaré novament donant voltes per Mataró.
És el primer cop que passo tants mesos fora de casa, sense tenir contacte visual amb els meus pares, amb la meva germana, amb la meva estimada iaia… Amb la meva família en general. Segurament aquest Nadal serà especial. Si sempre ho és, pels records que comporta i la unió familiar que es viu, aquest cop serà més notori.
Amb la distància te’n adones de moltes coses. L’altre dia em deien que si enviaves la merda ben lluny, semblava com si te la traguessis de sobre. Estar lluny és com no estar present. Però al final no és així. Hi ets. Estàs lluny, i la gent s’obra. En un cas concret, no sé si sap que tornaré, i que m’agradarà tornar a escoltar el que envia ben lluny...
Mireu, aquí he fet una gran família. D’aquelles amistats que faries moltes coses per mantenir-les. Gent que sense esperar res a canvi, et dóna la mà, perquè sap que en aquell exercici, de tirar-te enrera per avia’m si t’aguanten, tu estaries allà. Són una família que segurament durarà molts anys. I als que segurament mai podràs oblidar.
Però la meva gran “família” (a part de la que porta la meva sang, que és el millor que he pogut tenir mai, i sempre m’ho estan demostrant!) és la que he deixat, i la que espero retrobar ara el desembre i més tard quan torni a baixar.
Quina pluja d’idees. Són les 03:00 del matí i aquí estic, sense haver sortit a donar un tomb. Estirat al meu ampli llit, i deixant anar la meva ment. Feia dies que no ho feia plasmant idees en aquest blog... Però avui ha estat un dia feliç. Feia dies que ho esperava i pensava que tardaria en fer-se realitat, però avui he sentit aquelles veus amb les que confio de veritat. En Pere, l’Oriol, l’Anna, l’Ignasi, la Sandra (o tieta San)... i qui si no... que gran! Jordi Rabassa conduint un espectacular programa... aquestes són les veus que també porten tècnics al darrera. Kiko (...me pones?...) Esteban (pel que tinc una gran devoció) Gerard (...amb el que sempre vaig confiar!) en Marc (al que no he pogut veure treballar en el programa, però del que tinc referències anteriors, i no pas dolentes!)... tots, absolutament tots... Nois i noies... som grans! I Tinc moltes ganes de tornar... quina enveja. Som grans, nois! Ens estem fent grans i ho esteu fent molt bé!
Gràcies Joan Antoni per fer-me passar una gran tarda de dissabte, en una ciutat on a las 16h ja és fosc.

Masses coses per un post...

2006-11-06T20:10:00.000Z

Porto dos mesos aquí. I m’estic habituant a aquesta vida. Sí, sí, una vida totalment diferent a la que es pot fer a Mataró. Condicionats pel tema econòmic això m’obliga a fer molta vida familiar. Després de veure les dues temporades de Lost, començar la tercera, començar també Prison Break, veure un munt de pel·lícules, moltes d’elles en anglès i subtitulades en anglès, es pot dir que estem fent vida familiar...
Però no tot és vida familiar. Malgrat que això ocupa bona part de la nostra vida, també tenim vida a l’exterior. S’ha de tenir present que les temperatures quan marxa el sol (que aquí ho comença a fera partir de les 4 de la tarda) baixen més del que ho fan habitualment. Estem entre 2 i 4 graus sota zero. Jaquetes, guants, bufandes... qualsevol estri es bo per combatre el fred.
La vida nocturna ha disminuït. Ens limitem a sortir el divendres, i algun dilluns, a la festa universitària de la discoteca més gran de Wolverhampton. Una vida nocturna que serveix per unir a la gran majoria d’espanyols i saber com ens va la vida a l’estranger.
Una vida que en el meu cas ha estat marcada per els problemes per obrir un compte en el banc. Problemes i més problemes a qualsevol dels bancs als que he anat a demanar que me’n obrissin una. Cap d’ells ha volgut. També aquí he comprovat lo desagradables que poden ser els anglesos. Un empleat del HSBC gairebé em fa fora de la oficina i crida a la policia per no portar el passaport... Molta comunitat econòmica europea per després no poder anar per la vida amb el DNI espanyol. Divendres, en canvi, al banc d’Escòcia van ser molt més amables, i em van explicar que una nova llei política referent al obrir un número de compte no accepta res més que el passaport. No sé, em fa veure a vegades que estem al cul del món... En resum, que moltes gràcies a aquesta política d’acolliment a l’estranger, bàsicament per deixar-me sense la possibilitat d’obrir un compte.
Ja veieu que no m’avorreixo gaire. A més dintre de dos setmanes fem una presentació en power point per l’assignatura de Political Communication. Hem de plantejar una crisi de govern i com nosaltres ho haguéssim solucionat. Nosaltres (Fèlix d’Igualada, Andreu de Sant Andreu de Barcelona, i David de Santander) hem agafat la “crisi del prestige”. Veure’m com ens en sortim. Ja us ho diré.
El pròxim objectiu és poder trobar una feina... avia’m si tinc sort, perquè clar, sense compte no sé si em serà fàcil!

Això que heu llegit està escrit en diumenge, hores abans d’un fet històric. Dos i mesos i una setmana després d’estar per aquí, en Charly i jo hem pogut veure en directe per Sky Sports un partit de l’Espanyol. Els dos som socis i ferms seguidors de l’Espanyol. HO hem deixat palès, i tothom ja ho sap. Malgrat tot ell va anar al camp del Chelsea a veure el Barça i normalment els dos acompanyem als culés a veure els partits del Barça (que els fan tots) al pub de davant de casa o a prop de la residència (a una mitja hora de casa). Lamentablement les coses no canvien gaire. Quin partit el d’ahir. Empat a 1, gol fantasma que segurament no xiularien al Bernabéu o al Camp Nou, targeta vermella rigorosa, Ayala repartint faves a tort i a dret...

M’alegra veure, per altra banda, que el Club Hoquei Mataró està fent una temporada per emmarcar. Digne d’elogi, com també m’agrada que el primer equip masculí de waterpolo del CN Mataró. Comentar que he participat ja dues vegades a Mataró Ràdio, i que em fa molta il·lusió, m’han fet dues entrevistes, l’Anna Gual i en Kiku Rimblas (sí,sí el jugador del CE Mataró) per els seus respectius programes i m’hagués passat hores xerrant. I el bàsquet i l’handbol masculins sembla que també funcionen. No perdo detall, de res. Des de la distància. Per cert, des de la distància faig d’administrador del blog de notícies del CH Mataró. Aprofitant les notícies del capgros.com i també tinc previst fer algun article d’opinió (de fet ja n’he fet un)

Ui...m’he allargat una mica massa, però havia d’explicar moltes coses... M’agrada saber coses de la gent de per aquí, avia’m si aneu escrivint-me mails! Ah... que no sabeu la meva adreça, clar, clar... doncs mireu, no teniu excusa josepmariaspa@hotmail.com

Petons i abraçades per tots!

Ara que tenim ràdio, jo no la puc escoltar!

2006-10-14T14:31:00.000+01:00

Mataró, com ja sabeu, disposa de ràdio municipal des del 11 de setembre passat. Una ràdio que ha començat amb una sabata i una espardenya, tot i que espero que amb la intenció de millorar el més aviat possible.
Una ràdio de la qual vaig viure els primers projectes, esportivament parlant. Sobretot, de la mà d’Oriol Debat vam intentar adequar-nos a les demandes del concurs. I suposo que pel fet d’estar acostumats a treballar amb una sabata i una espardenya, vam guanyar el concurs. Aquesta és la deducció ràpida. La següent, la més complicada, i la que segurament menys gent sap és que pocs aspirants podrien millorar el nostre grup de treball.
La meva sorpresa, i ja des de fora, és que ha estat més notícia la secció d’informatius i la manca de guanyador en el concurs del magazine matinal, que no pas el gran equip d’esports del qual disposa una ràdio novell, i l’arriscada programació esportiva, que millora la pensada inicialment per els convocants del concurs. Encara és hora que llegeixi alguna paraula de certs mitjans de comunicació de la ciutat referint-se a la programació esportiva de Mataró Ràdio.
Per nosaltres que no se’ns reconegui aquesta feina no és una novetat, portem masses anys sense que ningú ho faci...
Jo amb aquest post la vull reconèixer... i vull recordar que em fan venir tota l’enveja del món... estar davant d’un micròfon, sabent que ets, ni més ni menys, el referent esportiu de la ciutat!
Gent del Carnet Esportiu, els nous i els gats vells. Els que el sentiu i els que encara no sabeu ni qui som... bona feina i a seguir endavant, encara queden espais per recórrer, i ho farem junts!

Fotos (I)

2006-10-08T21:00:00.000+01:00

Mi pastel de aniversario... (currada máxima!)

Charly sujetando pastel, Eloi mirando, Bea haciendo una foto,

Fidel bebiendose una Carling, etc....

Éstos son los culpables de que me pasara la tarde por Wolver, y son:

Marcos, (yo), Félix, Héctor y Rafa.... (grandes!!!!!!)

Pa que os voy a engañar... aquí hay mas creme de la creme...jiji

Des de la izquierda: Rafa, Aleix, David, Mikel, Andreu (desde primera fila), Héctor, Marcos el que levanta el brazo, Fidel el que saca media cara, y alguien mas que no se ve del todo...

Momento en el que me dan uno de los dos pasteles....

Aniversari

2006-10-08T14:19:00.000+01:00

Dijous, 28 de setembre. Sortim uns quants de la casa a fer una volta per les rodalies de la Universitat. De fet, sortim a la discoteca de la universitat, del Students Union. Son les dotze, i m’apareixen amb una cervesa de molts litres…. Es el meu aniversari… Primera sorpreseta.
Arriba la nit, i no sé si pel somni, no recordo mai els somnis, o el perquè… però el que menys vull és celebrar el meu aniversari. Melangia. Suposo. Porto gairebé un mes fora de casa, i suposo que això es nota. Sorprenentment tinc connexió a la meva habitació, que és molt ample i espaiosa, però sense connexió a internet.... M’obra una finestra la Eli, i comencem a parlar, i/o explicar-nos les penes. Però resulta que em fa treure el primer somriure del dia. Abans de marxar de Mataró, em va dir que esperava que la distància ens unís un xic més. Diuen que a vegades va bé, i potser en aquest cas, això ha ajudat.
Segueix el dia. Deixo a alguns de la casa fent un examen d’anglès, un examen protocol·lari, però examen... (jo l’havia fet el dimecres). Em quedo amb el gran del grup, en Fèlix, d’Igualada, i com ja havíem planejat anem a buscar els asturians (cal remarcar que hi ha dos asturians i un càntabre). Són l’Héctor, en Marcos i en Rafa. I què fem? Doncs endinsar-nos en el carrer principal de Wolver. Primer un McDonald’s i després a arrasar les botigues. Bé... arrasar...no del tot. Almenys per mi. M’autoregalo una gorra dels New York Yankees i una samarreta amb el lema “Extreme”. Acabem fent unes pintes a un dels molts pubs que hi ha. Són les 17:30...imagineu-vos per arribar fins a les 19 hores encara en el mateix local. A les 20h començava la festa a casa... i jo volia dutxar-me, arreglar l’habitació.... doncs res de res. No puc. Fan mans i mànigues per evitar-ho i ho aconsegueixen. Són les 20:15 i entro per la porta de casa.... sorpresa... 30 persones habiten el nostre menjador, el menjador on normalment ens costa habitar-hi 6 persones....
La gent de la casa va estar tota la tarda currant-se la millor festa possible, i us ho juro que ho van aconseguir. Hi ha gent de vàries zones d’Espanya. Diuen, alguns mataronins amb els que he parlat pel msn, que potser deixaré de ser un votant d’ERC, però no estic gaire segur. El que està clar, és que aquí ja ens podem deixar de xorrades polítiques si volem viure bé...
La festa va ser lo millor de la nit. Espai petit, un munt de persones, i un bon rotllo increïble. Només us dic que la majoria va habitar la cuina, que és més petita que el menjador...
A tots els que us vau recordar del meu aniversari. Als que em van enviar missatges i he tingut la mala sort de no veure’n ni un, als que ni tant sols se’n va recordar que el dia 29 feia 26 anys... moltes gràcies!
I a tots els de la casa i tots els espanyols de Wolver... gràcies per fer-me gaudir de l’aniversari més complicat que he tingut mai!

From Wolverjamón!

2006-09-24T17:41:00.000+01:00

A punt d’arribar al mes de vida aquí, a Wolverhampton. Si…ja sé que cada cop us costa menys poder pronunciar aquesta magnífica paraula, de la qual ja vaig popularitzant el sobrenom que en el seu dial i va posar el meu amic… Pere Rubí, i que és ni més ni menys que Wolverjamón.
Divendres és el meu cumpleanys (el word m’ho marca en vermell perquè està mal dit... es diu aniversari!).... 26 anys, i el compleix-ho fora de molta de la meva gent. No tota... de fet molta de la meva gent també estarà amb mi. És la gent amb la que estic compartint totes les hores del dia i de la nit, alguns dels quals els podeu veure per aquí en alguna d’aquestes fotografies....
És la gran família els espanyols afincats a Wolver. Gairebé tots a Middlesex (la residència) i alguns diversificats per on nostre senyor va perdre l’espardenya.
Bé, com podeu veure pel meu to de veu, això és una passada. La “perillositat” dels carrers es supleix pel bon rotllo que es respira entre nosaltres.
Demà començo les classes i necessito feina per poder sobreviure.... no seria qüestió de demanar caritat pel carrer.
Bé us deixo que la biblioteca tanquen i em queda mitja hora de camí fins a casa... i s no vull que es faci fosc... (és broma....)
Res, que m’agradaria celebrar-lo amb tots els meu aniversari, però no podrà ser... Així que si per que m’enrecordi de vosaltres em voleu enviar qualsevol cosa per correu, us estaré agraït... jo i els de la casa.... jejejejeje
Tranquils, no cal que sigui menjar, també pot ser tabac.... (ho sento pares... però us asseguro que fumo moooooooolt menys....jeje)

231,Hordern Road
Whitmore Reans
Wolverhapton
WV6 0HQ

Bueno... el meu nom el sabeu,no? ;-)

Fins la pròxima! - falten fotos-

My world... (in english, of course!)

2006-09-09T17:01:00.000+01:00

Be... ja estic aqui. Sense accent, pero ja se sap... Aquests anglesos!
Ahir feia una setmana de la meva arribada a Wolverhampton. Una ciutat... ho podriem deixar en peculiar, com peculiar deu ser en la seva mesura Mataro, Argentona o Sentmenat!
Deuen estar en mes de 250 mil habitants, i amb una immigracio considerable. Hi ha un munt de barris, no marginals, pero si un xic diferenciats dels quatre barris "pijos". Segons sembla es una ciutat, deixem-li de dir poble perque ens dobla el numero d'habitants de Mataro, perillosa... No ho hem pogut comprobar, i esperem no haber-ho de fer.
Despres de perdre'm l'excurcio a Londres per veure els Capgrossos actuar en directe (jo arribava divendres a Wolver i el cap de setmana els Capgrossos estaven per Londres) ja hem pogut aconseguir un lloc per dormir. De nou le steories que teniem des de Barcelona es van desmontar al arribar i divendres i dissabte vam haver de dormir a una habotacio d'una companya de classe.... Tota una historia.
Diumenge al mati ja formavem la nostra casa, Hordean Road 231 i hores abans ens donavem d'alta al nou telefon angles amb T-Mobile 07940193620. Ara ja estem instal.lats i iniciats en la vida universitaria anglesa, potser un xic millor, o millor tecnologicament parlant, que no pas les espanyoles. (Potser es pq a la UB, Facultat de Geografia i Historia tampoc hi havia gaire per lluir...)
Dijous vam comprobar com Anglaterra, si hi ha espanyols, un dijous tamb'e pot existir la festa. I ves per on, el dia que compleixo anys, Friday 29th, es veu que obren una super-mega discoteca anomenada Ocean amb no se quantes sales, no se quants ambients, i suposo que no se quan per demanar una cerveseta...je, je.
El segon pas es trobar una feineta i ara comensar a treballar. Tenim 3 essays una presentacio amb power point... de fet ara estem a la biblioteca...si,si... sorpren, pero es del tot cert.
Ah... dec molt smails, intentare posar/me al dia, pero se'm fa molt complicat.
Ah, i una abrasada (ho se escriure, eh! pero no hi ha la c trencada) per el meu alcalde (el de Mataro, es clar!). Joan Antoni; m'agrada que t'interessis pels pensaments i les paranoies (perque no!) dels joves i siguis un fidel seguidor dels nostres blocs. Jo tambe ho soc del teu, i mes ara que m'interesso pel que passa a milers de quilometres d'aqui!)
Mil petons des de Wolver!

Ha arribat l'hora....

2006-08-31T18:33:00.000+01:00

Passen els minuts... i acaba una part de la teva vida. Però tens sort, perquè aquesta segueix. En un nou lloc, amb un idioma diferent, amb un estil de vida contrari al que portes aquí, a un indret d’on coneixes ben poca cosa, però amb la sort de marxar acompanyat de gent amb la que has passat grans estones.
Segueixen passant els minuts, i veus que això s’acaba. Que la rutina que t’ha acompanyat durant els darrers anys hauria de quedar guardada en el calaix del passat. Sé que això no passarà. Que marxo mantenint un estret lligam amb aquesta ciutat, un lligam que segur que pesarà a l’hora de tornar.
Sí, ha arribat l’hora de dir adéu a la meva ciutat. A dir un arreveure. Malgrat aquesta marxa no arribi en el millor moment.
Marxo d’una casa on em van acollir amb els braços oberts i que m’ho ha donat tot a nivell professional. Marxo sabent que part de mi seguirà pendent del que passi, i preocupat per la situació que s’hi viu.
Marxava per desconnectar... però crec que serà tant difícil...
Durant aquesta estona han seguit passant els minuts... i ja en queden menys per marxar. Han estat dies de comiats amb el cost econòmic que això comporta. Dies d’acomiadar-te de la gent, malgrat saber que dintre de quatre mesos tornaràs a “podolar” per aquí.
Gràcies a tots, i fins aviat!...

Good night and good luck!

Vall de Ribes (II) - ara amb imatges -

2006-08-16T11:04:00.000+01:00

Per disfrutar una mica. 4 fotos de 4 moments diferents. El concert és del Lax'n Busto. Àngel, tenies raó. Gran concert en directe... i la sorpresa que es va emportar en Pemi al veure una persona amb la samarreta dels Pets.. je,je.. L'abraçada posterior no me la treu ningú... :-)

La vaca - o més ben dit, vaquilla - és una de les moltes que ens vam trobar camí de Fontalba, precisament la foto on sortim d'esquenes i que està feta per en Pere, és Fontalba. Una espècie de sala molt gran a l'aire lliure on pots parlar amb els que estan a dalt, o reflexionar sobre els que estan a baix...

I finalment jo i les dues "two seconds"... i resulta que hi ha "three seconds"... no em vull ni imaginar quan apareixin les "hundred seconds" o les "thousand seconds"... us ho imagineu¿?

"Quieres un autógrafo?" (I)

2006-08-14T22:58:00.000+01:00

S’han acabat les vacances de turista. I ara toca encarar la recta final cap a la marxa a Anglaterra. Unes vacances, les que ja he acabat, un pèl diferents a les dels darrers anys, però guardant similituds.
En un post posterior parlaré del primer tram. El fet entre dilluns i dimecres a la Costa Brava amb la meva germana i el meu cunyat.
Avui, arribat del segon tram, us vull parlar de a meva estada a un poble que ha marcat a meva infantesa. Ribes de Freser. Sí. Hi he tornat. Set anys... sis anys... molt. Feia molt que no passava una nit allà, i avui en vinc de passar-ne tres. Amb la companyia d’en Pere, en Xevi i en Bernat, i amb la diferència respecte anys anteriors, que no he dormit en el Catalunya Park Hotel. Ho hem fet en el Camping Vall de Ribes... amb el que això comporta.
La meva relació amb Ribes es remunta als meus primers anys de vida. Cada estiu hi passava una setmana amb els meus pares, avis, germana... Cada any s’hi afegia algú altre; familiar i/o amics. Cada any repetíem. Ho vam fer molts anys. Igual que nosaltres, hi havia altres famílies que també repetien, i de fet encara hi ha pares d’aquestes famílies que repeteixen. En fi, un hotel d’una petita Vall s’havia convertit en casa nostra durant uns dies. En Josep, la Magdalena, la senyora Estrella, el senyor Napoleón... la Laura, l’Estela. Tots ells veien ampliada la seva família durant el mes d’agost.
Els anys han passat, i les alegries i les desgràcies s’han succeït, amb la mala sort que una de les desgràcies va tocar-nos a nosaltres.
Però, potser inconscientment, a la meva iaia i a mi, l’embòlia que li va agafar al meu avi a l’habitació d’aquell hotel, i estant-hi nosaltres presents, va fer-nos acostar més al poble, i més en concret a l’hotel.
Avui he tornat d’estar tres dies a Ribes. En plena festa major. I m’ho he tornat a passar bé. No he jugat al “pi” al jardí de l’hotel, no m’he banyat de nit a la piscina del poble, no m’he passat el matí mirant les sèries per nens de TVC, i tampoc hem pogut riure’ns de la parella “talgo”, i encara menys he pogut fer una partida al bingo de l’hotel....
Però he pogut anar a l’hotel, he pogut sopar-hi, he pogut tornar a veure persones que durant uns dies a la meva vida van ser com part de la meva família, i que en el seu moment es van portar molt bé amb tota la nostra família.
Però Ribes i els seus entorns no només són l’hotel. He tingut la oportunitat de pujar, novament, a Fontalba (malgrat els 9 quilòmetres que hi ha de pista sense esfaltar per pujar-hi), he pogut veure estels fugaços a les nits (malgrat aquells no em creguin), he pogut gaudir de la gent de la Vall, que són de lo millor que et pots tirar a la cara, he pogut baixar de Núria a peu.
Crec que les imatges parlaran més per si soles, i les anècdotes quedaran per explicar-les. No pregunteu si hem lligat, perquè ja sabeu la resposta, no hem tingut temps i quan n’hem tingut no ens hem decidit en triar quina ens havíem de quedar...jeje.
Passaran autògrafs, “persones i papers” (i no “pedres-persones”), tanos, ucraïnesos, tssssssssss, reis del poble, esquinços continuats, etc...
... però sempre ens quedarà el “Vall de Ribes of Babilon ‘06”

19 dies per marxar!

De Santes i Domingos

2006-08-06T19:03:00.000+01:00

Quants dies sense la tranquilitat que començarà demà. Quants dies de mil i una històries viscudes. Quants dies de disfrutar sense parar i treballar sense enterar-se un del que arriba a fer.
Dies que han estat magnífics, però alhora amb una tristor que a la que menys t'ho esperes s'apodera d'un mateix. La mort de la noia castellera i l'enfermetat d'una persona que ha estat clau en el meu desenvolupament com a professional han estat dos cops, que d'una manera o altra, m'han tocat.
Però Les Santes són una festa especial. Com també ho són la Festa Major d'Argentona. M'encanten. Per l'ambient, per l'amistat, per la calor... i perquè són Santes, que coi!
Les d'Argentona també fa anys que les visc. Jo primer les entenia com a un perllongació de la Festa Major de Mataró, però a mesura que han anat passant els anys, he pogut observar que aquesta festa no té res a envejar a la de Mataró.
Quedo impressionat, per exemple, de la "Garrinada", una festa feta pels joves del poble (un gran nombre d'ells), amb el recolzament econòmic de l'Ajuntament. Cada any, i malgrat canviar el cartell musical, mantenen una gran afluència de públic, recolzada enguany per la coincidència de la "Garrinada" amb el cap de setmana. Una festa que he pogut descobrir, un xic mé sa fons, amb la Mònica. Personatge increïble i sorprenent, amb lo bò i dolent que això comporta. La vaig conèixer un dia de festa major, fa molts anys...
Res, que toca disfrutar de la darrera nit de Festa Major, i començar les esperades vacances (3 dies amb la meva germana i el meu cunyat), i tot abans de marxar definitivament de Mataró, d'Argentona, i de tot el que m'envolta.
Marxava, pensant que no deixaria res aquí, però deixo moltes coses... però en cap cas masses. Les justes i necessàries per saber que sempre tindré alguna cosa per aquí!

"Son mis amigos..."

2006-07-16T05:04:00.000+01:00

Sí, son les 6 del mati quan inicio aquest post.
Però és que no puc deixar-ho passar. Una nit, tot s'ha de dir, que no prometia, ha acabat sent una de les millor nits de l'any.
Pau, Àngel i jo, feia temps que no es reproduïa... des del "je sui perduí". I que gran que ha estat. Poques paraules serveixen per explicar-ho. I segurament serà una de les coses que anyori més durant els 9 mesos. A l'Àngel ja l'anyurava... després de la seva aventura francesa que tant bé ha sortit!
Nit de locals diferents, sense oblidar locals de sempre, on et trobes gent que val la pena saludar i anar a fer un cigarro a la terrassa, malgrat sigui per mantenir 4 paraules,
Ja per rematar la nit, a presència de Luís Garcia.... un altre gran amic. Poques paraules necessito per saber el que ens apreciem un a l'altre!
Tota la resta ho diran les fotos.
Me'n alegro molt per tu per trobar una gran dona... gràcies als que heu fet d'aquesta nit inolvidable. Àngel, Pau, Lluis, Vanessa, a la seva germana, a en Luig (o com s'escrigui) i a tohom. Des de la Carla Sariol, per retrobar-nos i per saber que segueix tant guapa com sempre, passant per totes les jugadores del senior femeni d'hoquei, fins a la cambrera del clap, la maria, passant per la del Ugly, la esther...
merci per una gran nit...per no dir la millor de l'any...
us ho trobare tant a faltar!
(Pau falten fotos)

Votaré en blanc!

2006-06-13T18:44:00.000+01:00

Si. Ho tinc decidit. Votaré en blanc.
No, tranquils, no m’intenteu convèncer amb mails a favor del Si. Ni tampoc a favor del No.
No puc votar Sí a un estatut que ha ens han retallat. Ho sento molt, i no m’intenteu convèncer que no dic la veritat. No és el mateix que va sortir de Catalunya i el que vam dir Si els catalans. Resulta que els psoeistes se n’alegren d’haver-lo retallat. Cal recordar la mítica frase del senyor Guerra?
Tampoc és la paraula del president del govern. El senyor José Luis Rodríguez Zapatero, que va dir que aprovarien l’estatut que sortís del Parlament.
Tampoc puc votar a favor d’un text que per culpa d’aquest s’ha trencat el govern que tanta gent desitjava. D’esquerres i catalanista...
Tampoc puc votar No. I perquè? Doncs perquè també sé que el nou text ens aporta coses que no tenia l’antic estatut, tot i que torno a repetir que no tot el que esperàvem. Tampoc puc votar el que vota el Partit Popular. Crec que ERC s’ha equivocat, i si es negava a votar si, deixar-ho en blanc. Saber que ens interessa el tema, però que no podem votar ni Sí ni NO.
Que qui cregui en Déu, aquest l’agafi confessat, perquè em sembla que això tindrà tela....També m’agradaria que la participació no superés el 50 per cent, per veure com a la meitat dels catalans ens cansa aquest nivell de política... L’insult i la provocació han guanyat a la paraula, i això fa mal a una societat que fa molt pocs anys estava en un règim dictatorial.

Canvi de casa...sempre complicat!

2006-06-11T11:25:00.000+01:00

Després de dies intensos, i on hem canviat la nostra primea residència, Colón 69, per una altra més allunyada del centre, Serra i Moret 9 i sus alrededores, em disposo a explicar-vos com ha anat tot.
Dijous vam fer la primera festa de final de temporada del programa Carnet Esportiu. Un programa d'esports que fem cada dilluns a les 22:30h a la TVMataró.
El vam fer com molts heu intuit a la Sala Clap de Mataró. Ha estat una de les setmanes més intenses... Tot i tenir l'experiència de la Nit de l'Esport, la festa de dijous potser ens tocava més d'aprop. El nostre nom estava en primer terme i no podíem fallar.
Va ser la culminació a un primer cicle, tot i que continuarà, de ben segur, a partir de l'octubre vinent.
Un cicle on hem format un equip humà professional digne de qualsevol televisió. La nostra joventut i les nostres ganes de fer, i fer, i quan ja estem, fer una mica més, ens han portat on estem ara. Sense embuts a l'hor de dir-ho. Sent un referent esportiu dins la ciutat, i el futur dirà on estarem. Fins ara els problemes que hem pogut tenir els hem solucionat.
Hem tingut els nostres més, i els nostres "menos", suposo que com a tot arreu. I potser és bo que hi siguin. No cal que tots siguem amics per treballar del mateix. Digo yo!
Me'n vaig amb la tranquilitat que a nivell professional la cosa no fallarà. Però me'n vaig amb el neguit de com anirà, si podrem començar, si hi haurà pressupost (cada cop és més complicat), si la gent estarà contenta...
A les prop de 150 persones que van venir a la festa del nostr eprograma només em queda agrair-lis que haguessin vingut. A l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, que també ho va fer, igual que Ivan Pera, regidor d'Esports.
I com deia aquell anunci de la coca-cola que e sva fer tant, i tant famós; para los que son premiados, pa los que no, pa los que se lo miran des de newi, pa los quese van pa wolver, pa los que critican los premios, para los que no lo hacen, para ti, para mi, para la que vetlla por l'hereu, para las que se enfadan por nominarlas como pubillas (y lo entiendo...), para todos los que lo hicieron posible, y para los que lo hicieron casi imposible, para la gente del clap, y un beso para su camarera, para la gente que quiera 150 camisetas del programa, para los que no pararon de beber cava, para los que el cava no les dejo ver, para nogueras, que sin él no seríamos nada, para el juanan y su discurso, por el enfado de Hamas Mataró porque el alcalde no los citó, apara bartolo, que bién que se lo merece, para la rodilla del esteban, que se desinflame un poquito... pa la valeriana que necesitava el kiko... pa las dos que necesitava l'ana, pal fashion victim de g of pando, por el produced by Oriol Debat i JR., por juan y su steady, grande juan, grande.... y pal ferran y su debú... que pa eso estamos, y que bién que salió! pa las cheerleaders, que hay una, un par, tres o cuatro que lo hacen bién y todo (jijijijij) pa la gente del clap; a joan i su paciencia, a pablito i su "produced and programated by 2", i a jordi por ser tan buen tio y dejarnos la sala.... cuela si digo otra vez parala maria, la camarera¿?.... no? vaya....pues pa dj tute y su sesion de luego, pa ver al pablito, que siempre es bueno, pa poder ir el dia siguiente con la camiseta por el clap, y para que después te digan que no le gustan las camisetas blancas, si tu llevas una puesta.... para la camarera del clap, para la compañia del viernes en el clap, ara que estemos todos el 22 de julio, para el cugat comas, que ayer nos valoró la fiesta, para el kiku rimblas, que se que también lo hizo, para orhi labiano, por todo lo que ya sabes, por david pedragosa, al que le tenemos que canviar el nombre del diploma, para el bartrés y su nueva estanteria, pa poner todos los premios, y para florin bonca... pel puto amo. perquè ningú podrà igualar el que ha fet ell. Perquè ell és el puto amo, i perquè potser l'any que ve haurem de canviar el nom i nomenar el premi "Florin Bonca"...qui sap.Un exemple ell i la Anka... per treure's el barret. Molta sort al Terrassa!
per tots i totes les que heu fet possible que els habitants per tres dies del serra i moret, 9 ens haguessim sentit com si estiguessim a casa, colon 69...

Un món sense prejudicis...

2006-05-19T18:14:00.000+01:00

Perquè sempre hi ha gent a l'altre costat. Perquè sempre hi ha gent que t'entén. I pel que és més complicat. Perquè sempre hi ha gent, que malgrat la distància, sempre t'ofereix un tros d'espatlla per arrepenjar-te, i una orella per explicar-li els teus maldecaps.

No et podràs queixar. Que en la distància és el segon post que t'emportes! -bé, et podràs queixar, que l'he tornat a escriure en català-

La distància pot fer intermitent les relacions d'amistat, però segurament les fa més fortes. Adriana, Àngel... i perquè no, Pau (malgrat estar a prop a vegades estem massa lluny)... que dures són les distàncies!

Un món de prejudicis...

2006-05-19T16:46:00.000+01:00

Algú ha sentit mai parlar de l’amic “prejudicis”? És molt conegut. Tothom el coneix, però, ves per on, al final acaba sent tot al contrari del que la gent s’imagina. Heu tingut algun cop la oportunitat de tenir prejudicis sobre una persona? No negaré que jo n’he tingut molts, i tampoc negaré que molta gent m’ha fet callar la boca. Algun cop us han prejutjat? A mi molts cops.
Però... quan tenim prejudicis? Quan no coneixem una persona, oi? Quan no sabem com actua, no sabem com respon, no sabem com treballa... Però si coneixes la persona, si coneixes com respon i si coneixes com treballa, no creieu que és complicat tenir prejudicis?
Avui s’han intentat excusar amb una frase d’aquella “arximundialment” coneguda. “Hi ha hagut falta de comunicació”. “Falta de comunicació? Més aviat prejudicis”. I és trist que existeixin encara... Per sort, i me’n alegro moltíssim, no tothom té prejudicis. No tothom les gasta igual. No tothom utilitza terceres persones per criticar a les altres. Allà ell qui m’hagi prejutjat. Ell sabrà el perquè i sabrà les raons. Però anirà molt equivocat. No calen excuses. Em sobraran, i molt!

Felicitats companys culers

2006-05-18T15:09:00.000+01:00

No seria de bon grat no felicitar a qui en el seu dia ho van fer. Però disculpeu-me que ho faci per aquest blog, hi ha molts culers en aquets món, i em deixaria bona part del meu sou.
Felicitats culers! Disfruteu... també su ho mereixeu...Ja eren masses anys...
Ara, el pròxim cop no tireu ni tants petards ni toqueu tants cops la botzina.. o almenys fins a una hora.. que n0hi ha que volíem dormir...
Ens veiem a la Supercopa!
Aquella que juguen els campions, perquè nosaltres també ho som!

Una nova manera de definir-me... i m'encanta!

2006-04-18T15:07:00.000+01:00

Sempre, o almenys a mi, m'ha passat sempre que quan em presento li dic el meu nom i seguidament li explico que no ca que em digui "Jose" -atenció! sense accent-. Què em poden dir Josep Maria, Josete, Llucet, Pepo, Pitu i un llarg etcètera. De fet sempre poso de coletilla que hi ha gent que em deu insultar, sense dir ni el meu nom... i a mi no em fa res!

A partir d'ara, la gent em pot anomenar, o cridar amb el següent nom:
COMPETENT USER
Has generally effective command of the language despite some inaccuracies, inappropriacies and misunderstandings. Can use and understand fairly complex language, particularly in familiar situations.
De fet m'he quedat a mig camí, ja que he superat a un simple usuari competent. M'he quedat a les portes de ser un bon usuari (GOOD USER - Has operational command of the language, though with occasional inaccuracies, inappropriacies and misunderstandings in some situations. Generally handles complex language well and understands detailed reasoning.)

Bé. Ja debeu saber del que estic parlant. De una cosa que m'ha preocupat durant els darrers mesos. El meu exàmen de IELTS. Avui he sabut la nota... i si, he aprovat. La gent havai confiat amb mi, i potser era jo el que desconfiava més de mi,d esprés de veure el meu exàmen oral, la darrera part del examen. Però es veu que no, que sóc un tio competent per parlar l'anglès.
Això vol dir que definitivament me'n vaig. Serà a finals d'agost i encara queden coses a fer. Ara per ara a disfrutar del present, com aquest darrer cap de setmana (o millor dit, com tota la Setmana Santa).

Moltes abraçades Àngel, la meva aventura està a punt... a punt de començar!

ja la tenim aquí...

2006-04-14T21:59:00.000+01:00

Ja està fet. Ja la tenim aquí. El primer títol arriba a Barcelona de la mà de l'Espanyol i de la seva afició que torna a demostrar que ella si que pot guanyar un títol. Ella i un equip que va creure des d'un primer moment en nosaltres i va creure també amb les seves possibilitats davant un equip que havia deixat a la cuneta a Barça i Madrid. Però amb nosaltres no ha pogut.

Avui he arribat de Madrid, amb poques hores de son, i si, potser alguna copa de més, a part de la guanyada al Santiago Bernabéu. Ha estat una experiència increïble. Impressionant. Mestalla queda petit davant la marea blanc i blava que es va apoderar de Madrid. Cert és que hi vam arribar sense fer gaire soroll. Els saragossans tenien molt coll a vall guanyar aquesta copa, potser per això ells van ser més sorollosos durant tot el dia de dimecres. Però de mica en mica, una afició que ha demostrat el perquè és la més fidel de tots els equips de primera, va anar posant-se a tò fins arribar a anular els aficionats aragonesos, que ens guanyaven en presència, però no amb força i esperit.

Espero penjar un nou post per explicar-vos el que es va viure... tot i que costa! si no hi erets no pots descriure bé el que vam viure els més de 27 mil pericos que estavem allà!

Visca l'Espanyol, ara i sempre... Mágico Espanyol!

(ara potser enteneu com una persona pot ser de l'Espanyol... ambients com el de dimecres et dónen forces per tota la vida...)

Sobre les distàncies del meu món...

2006-04-06T19:25:00.000+01:00

Hores de son perdudes. O millor dit, hores de son perdudes per aprofitar-les en converses sobre el no res o sobre alguna cosa més que el no res. De fet del no res va sortir la nostra relació. No la sabria definir, però crec que amb el mot relació ens podríem conformar. De fet és molt més del que en un principi hagués pogut succeir.
El nostre estat etílic no era el més propi com per establir una conversa decent. I el més normal és que en aquella situació haguéssim acabat la nit en un lloc ben diferent d’on ho vam acabar fent. No ens cansarem de recordar aquella nit, ja lluny en la distància però pròxima en les nostres ments.
De fet és l’únic record amb presència física que tenim un de l’altre. A partir d’aleshores, i per això potser és especial la nostre relació, ha continuat malgrat la distància. I per això aquesta relació no la podem deixar escapar.
I et sorprendrà que ho escrigui en català, de fet més que sorprendre’t, el que passarà és que t’emprenyarà un munt. Però vaja, potser així no caldrà ni que estiguis tres mesos a la meva terra per aprendre una llengua que en part també és teva.Només escrivia perquè vegis que la nostra peculiar història no mori mai. No vull saber com. De fet tant és com acabi, mentre sigui tenint un bon record d’aquella nit i d’aquestes converses banals que ens ajuden a l’un i a l’altre a desestressar-nos de les nostres paranoies. De fet la distància és un problema, però ningú ha dit que no pugui ser una avantatge. No creus?

El meu sant i el "meu" Espanyol...

2006-03-19T20:11:00.000Z

Sant Josep.

Diuen que de Joseps, Joans i Ases n'hi ha a totes les cases. A casa meva, la meva mare (i en el seu temps la meva germana) han hagut d'aguantar a un Josep (el meu pare) i a un ase (jo mateix!).

Avui, doncs, hem celebrat els sants dels "joseps" de la família. I m'han regalat una entrada per anar a veure l'Espanyol a la final de la Copa del Rei. Un gran regal, i el final d'un dilema intern que tenia.

S'ha acabat. Me'n vaig a Madrid. Tenia por. Un dilema intern d'aquells que et deixa dormir, però que protagonitza els teus somnis. Tinc el bon record de la final del 2000 de València. No tinc, gairebé memòria, per enrecordar-me de la final perduda a Leverkusen. I ara arriba Madrid. Què havia de fer? Quedar-me aquí Mataró? Patir des d'aquí?... O jugar-me perdre'm la victòria de l'Espanyol a Madrid?

Avui al matí, molt d'hora per ser diumenge, me mare m'ha explicat com va anar el sopar que van tenir ahir amb els meus tiets per celebrar els Sants Joseps que hi ha a la meva família. La conclusió és que mitja família anava a Madrid... quinà enveja m'han fet... A l'hora de dinar, però, la meva germana i el meu cunyat ens han regalat (a mi i al meu pare) una entrada per anar a veure la final a Madrid. Al Santiago Bernabéu, el pròxim 12 d'abril... S'havien acabat els dilemes. Els "periquitos" tenim poques opcions d'estar a una final, i si tinc la sort de poder anar a dues en sis anys no puc desaprofitar la ocasió de fer-ho.

Darrera de l'Espanyol i del meu "periquisme" hi ha un fort sentiment de família. Tota la meva família, gairebé el 99'9 per cent dels Spà som de l'Espanyol. El dia de la final, un petit percentatge d'aficionats que hi haurà a Madrid seran familiars meus. De fet ja estan organitzats. Per terra, aire (i per mar no perquè no es pot) es desplaçaran fins a Madrid... i allà ens rebrà la meva cosina, madrilenya de mentida, que està vivint allà des de fa pocs mesos. Dic lo de mentida, perquè és una argentonina i catalana de cap a peus! He aprofitat el llaç d'unió familiar que tenim per demanar-li que em cedeix-hi un espai al seu petit piset. Com no podia ser d'una altra manera no s'ha pas negat. És la meva cosina Anna Spà. Una de les meves cosines predilectes, potser per qüestió d'edat ens hem entès sempre. I això no és peloteo. Ella ho sap i ara ho sabrà un xic més de gent. Tant ella com la Laura (com tots els Spà) som bona gent, malgrast algú pugui pensar diferent... serà senyal que no ens coneix de veritat!

Ara mateix, Madrid deu estar tremolant, i jo crec que aquí si que caldria posar "Madrid is expecting Spà family...". La intenció és quedar-me més d'un dia. De fet, un altre cosí, en Cesc Spà, ja m'ha dit que comptés amb ell i amb la seva germana, la Cristina Spà, per si em quedava per Madrid. Ells hi seran fins divendres. Amb en Cesc també hi ha un vincle destacat. Amb ell sempre ens quedarà, per exemple, el viatge a Londres o les escapades a Calella... Madrid de moment no es crema, de moment tremola perquè veu que el blanc, y en su defecto el vermell i blanc, serà tret durant unes hores dels seus carrers per rebre la massa blanc i blava.

Espanyol i Saragossa es juguen una copa. Nosaltres ja haurem guanyat abans de començar. I si després no es guanya, intentarem trobar la copa per la "Noche madrileña"...

"si,si,si...Nos vamos a Madrid!"

Els que no són del meu món....

2006-03-16T19:07:00.000Z

Denigrant és que la “nostra” televisió faci la pitjor cobertura possible d’una semifinal de la Copa del Rei on hi pren part un equip català.
Ahir vaig quedar-me perplexa al veure que ela seva cobertura es limitava a fer un “ampli resum” després del “transcendental” partit AMISTÓS, entre Milan i Barça, en homenatge a aquell gran jugador de futbol que va disputar, ni més ni menys, que SIS partits amb la samarreta del Barça “contribuint a ampliar la grandesa del club blau grana”.... Va home va!
Ho escriuria en anglès, però crec que no em podria quedar allò que diuen “clar i català...”
Lamento profundament l’actitud de la “nostra” televisió, que cada cop és MENYS meva. Ho trobo una gran falta de respecte a un club centenari de la capital de la nostra NACIÓ, cap a uns aficionats (recordin que no som pocs) i cap a un colors (els de l’Espanyol i els de la bandera catalana) que nosaltres també sentim. Fent aquestes diferenciacions entre entitats tant sols ajuden a crear aquest odi que tenim els “periquitos” cap a el que ha de ser la nostra televisió, i farà més evident que el representant de Catalunya és el Barça. Però saben perquè passa això? Perquè no ens deixen ser ambaixadors a nosaltres. I perquè no ens tracten igual. I això ho faig extensiu a altres mitjans de comunicació que, per exemple, no posen en portada –El Mundo Deportivo, Diario Sport, etc...- (i ja m’enteneu el que vull dir, no ho posen destacat) que l’Espanyol ha aconseguit classificar-se per una final. Només es salva el 9. No cal que recordi que de moment el Barça no ho ha fet... I tant de bo que ho faci, així els catalans tindrem dues coses a celebrar, sempre i quan tinguem el mateix reconeixement els dos clubs.

Deixeu-me acabar dient ”... si,si,si, nos vamos a Madrid!”

(Per l'eliminació del racisme als camps de futbol. No tots els de l'Espanyol som com els que ocupen una part de Montjuïc)

My english world...

2006-03-08T19:16:00.000Z

Wolverhampton is expecting.... or better... I'm expecting Wolverhampton.
Yesterday I began a curse to improve my level of english... Two hours and a half, every tuesday during four weeks... (and one thursday) My IELTS exam is on 30th of March.
Excuse me for writting in english, but i'm in a training period.
You would take advantage of my decision to improve your level of english too....

De Miró, Dalí, l'homosexualitat i el DNI...

2006-03-01T18:02:00.000Z

Perplexitat. Així és com quedo en assistir a una classe que es repeteix cada setmana. Sense tenir res a veure, sempre acabem parlant de coses totalment alienes a l’assignatura. Per respecte al professor el mantindré a l’anonimat.
Avui, primer, hem derivat a una conversa d’art. Primer ens ha dit que una pintura de Miró amb una ratlla horitzontal era una merda. No li respecto la opinió. Tampoc ho fan alguns companys de classe. Ens intenta vendre la història que aquella pintura és una merda. Intentem reflexionar, sense poder convèncer al professor, que tot pintor té una trajectòria, i que Miró abans d’arribar a la línia horitzontal en qüestió havia acumulat un seguit d’experiències que l’havien portat a pintar la línia en qüestió. En la seva argumentació, en canvi, m’ha defensat Kandinsky. No sé... potser sóc jo que no hi entenc, però Kandinsky feia línies rectes i Miró no... (salvant les distàncies...) però les seves obres destaquen pels colors. Dins d’aquesta discussió, ha arribat a certificar que una pintura de Dalí no val res... Jo fins aquí ja no arribo, però entenc que una pintura de Dalí, per molt fàcil de plagiar que sigui, deu costar els seus diners. Tant o més que una de Miró...
La conversa ha anat derivant a un altre punt polèmic. La homosexualitat. Encara estic esbrinant de quin partit és aquest professor, però crec que sinó és del PP, potser fins i tot, és més radical. Ell defensa que els homosexuals no poden adoptar nens. Bé, sí que poden, si ho fan individualment, però mai en parella... Això, evidentment, ha revolucionat el galliner (la nostra classes és més un galliner que una classe normal i corrent). No tolero aquestes discriminacions per una condició sexual. Jo sóc de la opinió que tanta feina poden fer un pare i una mare, com dos pares o dos mares. No entenc que la gent no ho accepti, i encara entenc menys que tant sols acceptin que l’adopti un, però que aleshores pugui conviure amb la parella d’homosexuals. Dos dits de front... Segons el professor trenquem amb molts anys d’història i fins i tot amb la paraula “matrimoni” que inclou el nom de mare en llatí (mater)... Serà que milers de nens han estat malcriats per una parella formada per pares i mares...
La conversa ha degenerat fins al punt que ha assegurat que en el DNI dels espanyols hi figura la condició sexual. O més ben dit, les nostres orientacions sexuals... O sigui que, si normalment en el DNI als homes ens posa: V-M i al de les dones H-F, doncs els homosexuals tindran una varietat... (si,si... podeu estar flipant, perquè jo ja ho estic fent). La seva teoria es basava en una teòrica llei del 2003 en la que els gays tenien el dret de posar-se V (Varon) – F (Femenino) i les lesbianes el dret a posar-se H (Hembra) – M (Masculina)... quin despropòsit. Evidentment no m’he pogut callar i li he explicat que situaven les dues inicials perquè no hi hagin confusions... Al final, i després que tota la classe defensés la meva teoria, i critiques la seva, ha acceptat la meva com a vàlida, però explicant que el govern socialista està pensant en implantar el que ens havia explicat. No sé si això serà veritat, o no... però si ho és, crec que és un error. Ningú n’ha de fer res de les nostres orientacions sexuals. Prou discriminacions hi ha com per establir una tonteria d’aquestes...

Ui... m’hagués agradat escriure sobre això amb més tranquil·litat, però un cop més m’ha entrat la vena i m’ha sortit tot de cop... com una vomitada que no pots evitar... potser algun dia amb més calma i més paciència...

La meva amant... és del gènere masculí!

2006-02-20T16:33:00.000Z

Si cert. Tinc una amant. M’encanta en general tot el seu gènere... però n’hi ha una que em té el cor robat. Molta gent ja ho sap. Podria fer moltes coses per ella. I puc deixar de fer moltes coses, també. Serà, segurament, una de les coses que més trobi a faltar quan marxi. Amb aquesta amant he patit moltíssim, però crec que fa falta que segueix-hi sent fidel a ella. Fent escapadetes de cap de setmana. Veient-la abans, durant i després de... Amb ella he pogut conèixer a un ampli ventall de gent, i gràcies a ella hi ha un ampli ventall de gent que em coneix a mi. De fet, la descric com si fós del gènere femení, però la meva amant és un amant.
Pels malpensats. No. Mai he tingut una amant... i tampoc un amant... estic parlant de l’esport, ja no només que més m’agrada, sinó que més m’estimo. Sí, l’hoquei patins. Le mamat des de que sóc ben petit. Crec que primer vaig aprendre a patinar, que no pas a caminar. De fet, moltes hores de la meva vida me les vaig passar patinant. Diverses situacions van fer que hagués de penjar les botes. Deixar de practicar aquell esport, segurament, va portar més d’una alegria als àrbitres, i també algun rival.
Per sort, la meva feina fa que pugui seguir de prop al primer equip d’hoquei patins de Mataró. Amb ell, els darrers anys, he tingut la fortuna de disfrutar d’un bon nivell d’hoquei patins. Però la sort, molts cops no ens ha acompanyat. Malgrat tot, i malgrat que aquest any toca tornar a patir de valent, estic tornant a disfrutar. Tinc una il·lusió d’aquelles que esperes amb candaletes. Recordes aquelles darreres ocasions, i vols tornar a viure-les.
Aquest cap de setmana hem fet un pas de gegant per fer-ho. Però queden tants i tants passos de gegant per fer! Després d’un llarg i dur trajecte cap a Pamplona, suportant pel·lícules aportades per els dos porters (sempre s’ha dit que per ser porter s’ha de ser especial...) i arribant al lloc, com sempre, amb hores d’antelació, i veient com mentre ells escalfen, tu esperes impacientment que comenci el partit. Ahir vam tornar a viure un bon partit en un bon ambient. Un bon partit que va acabar amb golejada. 2 a 7 al pavelló del San Antonio, on tant sols el Vigo Stick hi havia guanyat. Ho havia fet per 3 a 4 i suant tinta... Dissabte a nosaltres no ens va costar, i es va demostrar que som aspirants a una de les tres places d’ascens. I un gran ambient, perquè per fi, no vam haver de suportar aquelles insults per la nostra condició de ser catalans. De retruc vam poder celebrar que tornem a ser líder de la Primera Nacional. La derrota del Lleida per 2 a 4 a casa seva ens ha afavorit.
Però poc temps vam tenir per celebrar-ho. Això si. Ho vam fer com farien molts navarresos, o pamploniques, si som meticulosos. Dins d’una societat típica de San Fermin, i gràcies a que amb el Mataró i juga l’Orhi Labiano, un natiu de Pamplona.M’agradaria seguir el meu idil·li amb ell, però no podré. Potser hauré de disfrutar d’ell a distància... però podrà estar tranquil, que el nostre idil·li seguirà, segur! Quan torni, a més, ho faré amb més ganes!

No hi pots faltar!

2006-02-16T18:13:00.000Z

Aprofito el meu blog per fer una crida i movilitzar a la gent que assisteix-hi a la manifestació d'aquest dissabte 18 de febrer a partir de les cinc de la tarda.

La manifestació surt des de la Plaça Espanya i arribarà fins a la Plaça catalunya.

Malauradament no hi sóc dissabte, però m'agradaria que aquest dissabte hi anés molta gent. Però, sobretot, que sigui una manifestació pacífica. Sense aldarulls, perquè sinó és el que sortirà en els mitjans de comunicació afins al PP, o simplement pròxims al PSOE. Reivindiquem-nos com a nació, i que es faci sentir la nostra veritable paraula, que no té res a veure amb el que alguns volen transmetre fora de Catalunya.

Prou de mentides! Prou d'atacs inmerescuts cap a la nostra societat!

Manifestació:Per dignitat, sortim al carrer.Som Una nació... i tenim el dret de decidir!

DISSABTE 18 FEBRER - 17 HORES - PLAÇA ESPANYA

www.tenimeldretdedecidir.org

Visca la nostra terra!

Nosaltres no fem diferenciacions entre les persones. Ens estimem la terra, i tote les persones que viuen en ella.

Opinions del meu món...(i I)

2006-02-14T16:57:00.000Z

Engego un cicle d’articles d’opinió. Deixant de banda la vida privada, situada en un moment d’interpas, m’endinsaré en certes qüestions, polèmiques o no.

Avui a primera hora del matí (a les 09h) a la classe de Specialist Journalism, la nostra professora, una de les millors que tenim, Claudia Vallejo, ens acabava d’explicar quatre cosetes sobre els reportatges internacionals. Com fa habitualment, i cosa estranya també, ens ha donat unes fotocòpies de suport. Avui, en elles, parlava d’un fenomen que ha tingut lloc a França, arran dels fets ocorreguts els mesos d’octubre i novembre.

Situem-nos a Bondy. Es tracta d’una ciutat de l’est de París de 50 mil habitants. En ella es van produir diversos aldarulls (crema de vehicles, sobretot). Durant setmanes les terres franceses es van inundar de corresponsals especials per cobrir la informació. Molts d’ells sense coneixement de la realitat a la societat francesa redactaven o locutaven les seves notícies segons la seva informació, molt sovint, difusa vers la realitat.

Enmig de tot aquest procés (si em permeteu la paraula) de massmediatització, apareix una sèrie de periodistes del setmanari suís Hebdo, amb seu a Lausana. Es tracta de la publicació més influent a Suïssa en llengua francesa. Què hi pinten uns suïssos a França? Doncs aquesta gent encapçalats per diversos noms propis; Alain Jennet, director de la publicació, Denis Etienne, sots director, i Serge Michel, redactor en cap de la publicació van iniciar ara farà tres mesos una iniciativa novedos... Però vaja... potser que expliqui aquesta novedosa forma d’explicar els acotneixements. A eso vamos...

www.hebdo.ch/bondyblog.cfm

Si accediu a aquesta pàgina us trobareu amb el producte engegat per aquesta publicació. Es tracta d’un blog informatiu, fet per els mateixos ciutadans de Bondy. Els seus promotors i iniciadors parlen de la democratització del periodisme. Que els protagonistes siguin els narradors de la història. Serge Michel, redactor en cap, explica la funció que té el blog “El blog té una funció vital en aquests barris plens d’islamistes. Normalment no hi ha vida social en els cafès (bars). Primer, perquè no hi ha cafès (bars) i, després, perquè si existissin aquests cafès, les dones no hi podrien entrar”. Així doncs, gràcies a aquest ciber espai es pot ampliar la comunicació i es poden compartir idees, que d’una altra manera no seria possible.

Aquest article serveix per demanar una mica més de seriositat a la gent que parla dels blogs, com a una manera de divertir-se. És un lloc on expressar-se un mateix. On escriure aquelles coses que fa poc tant sols et podies llegir tu. I també per reclamar que els blogs esdevinguin un mitjà de comunicació alternatiu. Sense censura i sense por. Per exemple. Perquè un portal immensament visitat i amb una informació, en la majoria dels casos, verídica, com maresmaconfidencial.blocat.com ha de tancar per amenaces i calumnies? Espero, algun dia, que aquest portal torni a funcionar, pel bé de la llibertat d’expressió. Avui us dono dos exemples de qualitat informativa en el món dels blogs. Per una banda Riversbend (http://www.riversbendblog.blogspot.com/) i per l’altra l’iraquí Salaam Pax (http://dear_raed.blogspot.com/).

Us deixo l’article de El País per si el voleu veure de primera mà;

(http://www.elpais.es/articulo/elpdomrpj/20060205elpdmgrep_3/

Tes/reportajes/nuevo/periodismo/suburbios).

Pròxim Post... m’ha caigut un llibre a les mans amb el títol “Terrorismo, víctimas y medios de comunicación” editada per la Fundació Víctimas del Terrorismo. M’ha fet por... però l’he començat a llegir. Entre això i el titular d’avui de El Periódico “El PP anirà a la marxa de les víctimes contra la negociació amb ETA”. Per favor... que ens està passant! Quant de camí que ens queda... Diàleg, si us plau! Diàleg! Encara n’hem d’aprendre bastant, per exemple, de britànics i irlandesos. Tant sols per posar un exemple. Ho deixo per un altre post!

El món de les estrelles...

2006-02-13T14:28:00.000Z

Passejant pel portal capgros.com, que sovintejo sovint, he topat amb un títol d’una columna d’opinió que m’ha recordat una de les cançons que et fan recordar l’etapa infantil (tot i que potser encara no l’he ni superat!). “Sota una estrella” són els articles d’opinió que escriu Jordi Lopesino, membre del grup d’astrologia mataroní Cosmos i coautor del llibre Cielo Profundo.
Recordo una estrofa d’una cançó de Sopa de Cabra, que té el mateix títol, i que va ser escrita per Gerard Quintana, i amb música de Josep Thió.

No té masses coses clares

si veu problemes passa de llarg.

Porta buides les butxaques

i el cor obert quan el sol se'n va.

Pren el camí de la lluna blanca

dins dels seus ulls la podrà veure brillar.

La seva és sempre la nit més llarga

no busca res que amb la mà pugui tocar.

Sota una estrella

hi haurà algú sempre

que sigui com tu

que estigui perdut.

De dia quan torna a casa

compta en veu alta els minuts i els any

si mira els records com passen

mentre espera a tornar a marxar.

Vol anar més lluny d'on els somnis neixen

tren de l'amor que no sap si pararà.

No entén perquè tot va tan depresa

per cada tren que perd un somni morirà.

Sota una estrella

hi haurà algú sempre

que sigui com tu

que estigui perdut.

Sota una estrella

hi haurà algú sempre

que sigui com tu

que estigui perdut.

Qui sap on és aquesta estrella. Als nens petits els hi solen explicar que els seus avis, o els seus familiars, quan es moren, pugen al cel. Aleshores cada nit, quan els núvols ho permeten, apareixen en el nostre cel. És un conte o una història tendre i maca, que esborra la tristor d’una mort i que els nens accepten. Tot il·lusionats miren al cel i pensen amb aquella persona que tant els mimava i els estimava, i que ara els segueix mimant, perquè cada nit surt per desitjar-li bona nit. Per això és bonic mirar les estrelles. Saber que hi ha darrera d’elles. O almenys imaginar, i deixar volar el cap. Aquells astres que brillen amb llum pròpia, i que a vegades et permeten brillar a tu, a fer-te il·lusionar. Si a sobre pots arribar a conèixer una estrella, aleshores has tingut sort. La seva llum t’omplirà, i es podrà dir allò de “tens sort de tenir una bona estrella”.

El meu cap perdut pel meu món...

2006-02-06T16:00:00.000Z

A vegades te’n adones que el cap el pots perdre. Ja pots preparar-te les mil i una històries que sinó tens el cap on l’has de tenir, passen coses com la que em va passar el dissabte al matí. Però per sort el meu error es va poder solucionar. La qüestió és... on tinc el meu cap? Va ser un error que a punt va estar de costar un pèrdua de vol, i esperem que no costi una col·lecció de fotografies.

Cazzo... intentarem solucionar-ho! Per cert cap de setmana a Vigo. I si, necessito classes de castellà, tot i que me’n adono que el gallec és una llengua magnífica, té una certa semblança amb el català. M’havien parlat malament de Vigo. De fet tant sols hi havia estat un cop. Ara fa dos anys i l’únic que havia vist havia estat l’estadi del Celta, Balaidos, i vaig presenciar un Celta – Atlètic de Madrid. M’havien parlat de la calle de la Piedra. La vaig buscar. Però sense mapes i sense preguntar, a vegades és com millor es descobreix una ciutat. No hi vaig arribar, però si que vaig arribar a la calle de los Pescadores. El ritual que m’havia de trobar a la calle de la Piedra, també me la vaig trobar a la calle de los pescadores. Allà un grup de dones venien ostres. I qualsevol persona en pot comprar, per menjar-les fora (o dins) d’un bar tot prenent una cervesa, un vi blanc o una simple aigua. La nit de Vigo, però, no em va agradar. De fet vaig tardar poc en retornar a l’hotel. Els ànims tampoc estaven per festejar gaires coses. Derrota a la pista del Vigo Stick davant una afició exemplar. La millor que he vist fins ara! Segueix-ho dient, però, que els àrbitres no tenen nivell per certs partits. Dissabte en va ser un exemple, i això que era una àrbitre de la OK Lliga.

Després d’aquest cap de setmana, on han caigut derrotats tots els equips de Carnet Esportiu, ens haurem de quedar amb la victòria clara i contundent del CN Mataró Quadis de tennis taula femení contra el líder de la Superdivisió Femenina, el Blue Hills Calella per 0 a 4. O sobretot per la victòria del mataroní Josep Domingo a la present edició de la Pirena. És la primera ocasió que un muixer català (també espanyol) aconsegueix una victòria en aquesta prova reina del muixing. La meva felicitació cap a ell. Feia anys que ho buscava i aquesta és la seva recompensa. (Hem sorprèn, però, que cap mitjà local, tret de TVM hagi fet esment del seu pas per la Pirena). Destacar també la victòria del CN Mataró el Tot femení a la Divisió d’Honor de waterpolo. La salvació està, gairebé del tot, assegurada.

També s’ho mereixen pel seu esforç.Esperant que el cap se situï en aquests pròxims dies, i esperant que es defineix-hi qui s’hagi de definir, seguirem escrivint i llegint.

Rareses del meu món...

2006-02-01T18:12:00.000Z

L’Oriol Rodríguez em vol mal, i vol que faci un post sobre 5 coses estranyes que faci. Com si jo no fos ja estrany de per si, com per decidir què és el que faig estrany i què és el que faig, que és normal... ui... ja desvariem!
Avia’m. N’haig de dir cinc, espero arribar a aquesta xifra.

· La primera i més tradicional, és que sóc súper mega hiper puntual. M’agrada arribar als llocs a l’hora, però no sé perquè sempre acabo arribant abans d’hora, i m’acabo esperant un tou a que arribi el personatge en qüestió.
Aquesta primera raresa és de les més comunes...

· Anem a per la segona. Quan camino, i ho faig sol, miro al terra. I segueix-ho o esquivo les llambordes. Pensava que era l’únic que ho feia, però veig que hi ha gent que també ho fa. No arribo a contar i sumar els números de la matrícula, perquè les matemàtiques i jo fa temps que vam deixar enrera el nostre idil·li.

· La següent raresa ve de família. M’agrada sucar les galetes a l’aigua... O sigui, les acostumo a sucar allà on puc, però prefereix-ho i molt fer-ho, amb aigua... en serio, sé que sona molt malament, però està boníssim, proveu-ho! Aquesta és una tradició de la família Spà, tot i que n’hi ha d’altres, alguna variació, com per exemple menjar galetes amb formatge...

· Ja vaig per la quarta, i ara suposo que vindran els problemes. Estic pensant, fins i tot, quan jugava a hoquei patins. Ja no faig res, perquè ja no hi jugo. Però recordo quan jugava que abans del partit em feia dos cops al darrera de cada patí. No sé. Rareses dels esportistes. A vegades funcionava, però a vegades no. Com passa sovint amb tots els esports. A vegades es guanya, i a vegades es perd.

· I la cinquena raresa la deixaré, com ha fet l’Oriol Rodríguez, perquè la gent digui les meves rareses... Potser ni me’n he adonat!

Ara això ho passo a en Pau Cardenal, a l'Àngel Puyané, a en Pere Rubí, a en Videorevolución i a l'Esteban Seras.

De cap de setmana...

2006-01-30T10:08:00.000Z

Intens i extens cap de setmana. El periodisme de proximitat, o sigui el periodisme local, estava de festa. Divendres hi va haver els premis de la comunicació, organitzats per la Diputació de Barcelona. Es podrien treure vàries conclusions. Seré curt i concís. Bon lloc, mala gala, bon menjar, mala distribució, bon vi i mal dia (per la pluja). A nivell de premis? El programa Carnet Esportiu no va ser ni finalista. De fet va arribar a ser finalista un programa sense ser-ho... i això és complicat,eh! Sense gaires comentaris més pel que fa a divendres.
Precisament, i malgrat em vaig fer un xic pesat (ho sento) dissabte vaig deixar anar el meu discurs sobre la dignificació dle periodisme local. Els hi costa creure's que no busques ni aspires a treballar en cap mitja gran! Intentarem demostrar-ho!Però la conversa va estar bé. Sempre és bo preguntar i fer una mica el xeferder. Sense voler te'n adones de coses que potser haguessis tardat dies en saber.Gràcies per l'estona de conversa. El pròxim dia parles tu!je,je. Lo important és preguntar (m'ho va dir la meva germana) i fer-se el pesat...
Dissabte. Aniversari de la meva germana. La Coral. 28 anys. És més gran. De fet ja està casada, i ara els meus pares esperen convertir-se en avis, i jo en tiet!En un post, l'Àngel deia, que agreïa que els seus pares haguessin pensat en tenir més d'un fill. El mateix dic. Amb un germà et pegues, t'insultes, t'envies a la merda TANTS COPS. Però sempre serà una de les persones que reaccionaran abans. Seguitn parlant de l'Àngel, de la meva germana, dels meus pares, doncs aqui va un tros de text de Jorge Bucay extret del llibre explica'm. Si,si. És el mateix llibre que et llegeixes Àngel! Boníssim. Quantes veritats en tantes poques pàgines.

"...Però també vaig descobrir, per sort, que existeixen els companys de viatge: companys per a una estoneta, companys per a una temporadeta més o menys llarga. I després també existeixen els amics, els amors, els germans: companys de tota la vida.

-¿Saps, Gordo? Em recorda allò que vaig llegir una vegada sobre la parella: No caminis davant meu perquè no podria seguir-te. No caminis al meu darrera perquè podria perdre't. No caminis sobre meu, perquè podria sentir que em peses. Camina al meu costat, perquè som iguals..."

Us recomano el llibre. No tant sols aquest. Crec que Jorge Bucay, malgrat només hagi llegit un títol (o millor dit estic llegint) , m'en han parlat molt bé. Més informació www.bucay.com .
La resta del cap de setmana, ja va ser més esportiu. Golejada pel matí; 11 a 0 al Macarena. Golejada per la tarda; Espanyol 3 Màlaga 1... i cap a dormir. A dormir aviadet.

Pròxims posts... estic pensant temes per escriure: Ribes de Freser, més intensament, n'ha de tenir un, algun altre del Jorge Bucay caurà, i ves a saber quina paranoia cau....

Rareses de la vida [que és bonica, però complicada]

2006-01-26T18:49:00.000Z

Benvinguts al món de les rareses!

Diuen que la vida és complicada [la meva teoria vindria a ser que "la vida és bonica, però a vegades complicada"]. Hi ha gent, però, que diu que la vida és complicada depenent d'un mateix. O sigui, que serà més complicada si fem que així sigui, i serà menys complicada si no ens la compliquem tant.

Ja ho sé... No descobreixo Amèrica, però tampoc era la meva intenció. És una simple mostra escrita de les rareses de les que darrerament he estat partícep. Rareses a la meva vida, i de vides que me'nvolten, d'una manera o altra. Coses que no acabes d'entendre. A la vida, però, pel que es veu, una cosa blanca pot ser negre. M'explico. Per molt que tu creguis que la veus blanca, hi haurà gent que ho veurà de color negre. Però per sort les rareses no són sempre per negatiu, també existeixen rareses en sentit positiu.

Exemples de rareses en sentit negatiu? Doncs tot el merder muntat amb els papers, l'estatut i aquests del Partit Popular que no deixen de tocar la pera parlant d'una unitat espanyola que no volen ni ells mateixos, desprestigiant als catalans; dia sí i dia també! La baixada del tabac per part de Philip Morris. A que juguem? Hem de deixar de fumar? o hem de seguir fumant? Un que s'ho pren amb ganes, i ara resulta que li baixen el preu del paquet de tàbac que fuma habitualment. Un dels principals motius pels que m'estava plantejant deixar-ho.... Americans! No n'encerten ni una! Però seguiré ferm, i seguiré amb el baix índex de percentatge de fum que darrerament entra en els meus pulmons. [Poques alternatives em queden aquests darrers dies amb un costipat important]. Més rareses en sentit negatiu? Bastantes a nivell personal. Coses que no acabes d'entendre, però que acceptes. Abaixes el cap i segueixes. Fins quan? Doncs fins topar amb una paret que no vegis! I si, clar! S'accepten propostes, però no és el famós camí que hem de seguir, aquest segur que no!

Rareses en sentit positiu? Poder retrobar-te persones. D'aquelles que no esperaves tornar a veure. I xerrar - o en su defecto; comunicar-te via mail-, com si no haguessin passat els anys, i com si, per exemple, un curs d'anglès, hagués donat tant i tant! je,je Otra... Saber que tens un parell d'amics (per no dir tres) que saps que no et defraudran MAI. Que poden passar milenis, però que estan allà quan els hi demanes. Avui, dos d'ells, són un xic més grans. L'Àngel celebrant els seus 26 a França. Moltes felicitats nen! i en Pau celebrant els 25 a les Canàries amb un espectacle digne d'admirar! Felicitats pablito! Rareses? la cara de nena bona que et posen per demanar-te perdó... el camí seria més fàcil sense aquestes cares... segur que aleshores cap dels dos hauria de demanar perdó...

Per cert... no havia estat mai a les Canàries. Grata impressió em vaig emportar, almenys d'on vaig estar. Em va sobrar l'Onai, la discoteca sabor-sabor, i poca cosa més!

Més rareses... potser en un nou post!

Encantat de retrobar-te "diablilla"

2006-01-23T17:10:00.000Z

Els retrobaments sempre són especials. Estic en fase de retrobaments es veu. La setmana passada retrobo virtualment una ex companya d’anglès. I la setmana passada decideix-ho retrobar-me amb una amistat nascuda en el món virtual.

Deu fer cosa de 8 anys, o potser més, que vaig conèixer una noia de Banyoles per un xat, diria que era el de Terra. No existia ni el MSN i les nostres quedades virtuals servien per explicar-nos mil i una històries. De fet eren els primers anys de fumar, les primeres borratxeres, els primers amics i novietes/noviets en el seu cas. Érem com un germà/germana en la distància. Parlàvem sense por a ferir a ningú. Ella sabia coses de mi, que ni amics/amigues meus d’aquí sabien, i viceversa. Suposo que jo també per la seva banda. Vam conviure moltes coses plegats, sempre a la distància. Aquella amistat virtual va evolucionar a una amistat presencial. Cert era que ho teníem complicat, però la sort, o el que sigui, va voler que ens veiéssim.

Resulta que ella tenia una casa al mateix lloc on jo estiuejava des de sempre; a Ribes de Freser. Segur que ens havíem creuat mil cops i nanai... Ens vàrem conèixer, amb un cara a cara. En un banc del passeig de Ribes de Freser. Allà vam establir la primera conversa presencial. Certament. Ella era i segueix sent molt guapa. I a mi el cara a cara em va poder més que l’amistat establerta fins aleshores. Alguna cosa va canviar. Per mi, segur, per ella no ho sé. 7 anys després, encara havíem d’entrar al segle XXI quan ens vam perdre de vista, ens hem retrobat...
La setmana passada repassava cartes d’aquelles que envies quan ets petit. En tinc alguna de molt bona... i alguna que han suposat maldecaps i enrenous. Amistats en la llunyania, fins i tot d’Anglaterra, que s’han perdut... de totes elles tenia unes cartes que em van fer reaccionar. Eren les seves cartes d’amistat. Aquell petit diari personal. Aquella finestra oberta a la seva vida, i que jo (i ella també) ens havíem tancat.

Ahir vam parlar. Pel MSN, és clar, per no perdre la tradició...i ara aprofitant les noves tecnologies...Feia 7 anys que no parlàvem, i va ser una conversa normal. Ens vam obrir de nou les portes i les finestres de les nostres vides. Ja li vaig dir, sap massa de mi com per perdre-la de vista de nou! La vida ha passat durant aquests 7 anys, però crec que l’amistat s’ha mantingut en la distància. M’acceptes un cafè o una cervesa?

Després de la pluja...

2006-01-18T19:25:00.000Z

El post un lloc on expressar les teves neures així... com estic fent...tal com raja! Ho diu l’Àngel en el seu darrer post, ho ratifico jo, i ho ratificarà tothom de la blogosfera.
Setmana diferent que va començar amb una anada a Barcelona amb el Casas sense tancar cap dels dos ulls... tot un record! La setmana ha continuat doncs com la resta. L’han fet diferent un treball de cinema, un sopar de reis (ho heu llegit bé) i poca cosa més. La setmana acabarà diferent. Segur. Acabar-la a la platja prenent el sol segur que serà diferent. Tenerife...ahí vamos!
Queda menys pel 23-F. Tranquils, no tinc preparat cap cop d’estat. Tal i com van les coses qualsevol li menciona a un militar la paraula cop d’estat. S’acosta l’IELTS. S’acosta el meu futur. El meu desig.... que espero que es compleix-hi. Diuen que un canvi d’aires va bé, i crec que el necessito. Potser Anglaterra no és una illa del Carib on poder descansar. Allà plou, fa fred... però és el lloc on he decidit alliberar-me del que Mataró representa.
A vegades decideixes obrir nous horitzons. Conèixer gent nova. Però Mataró és petit. La gent parla. T’atorguen rols que potser no hi tens res a veure, o potser no tant com la gent es pensa. Vas amb algú pel carrer i la imaginació vola. Envies un missatge i no et responen. N’envies dos i tampoc ho fan. Esborres el nom del mòbil. Intentes fugir. Retrobes amistat passades que fa anys que no veus. Recordes el passat per seguir vivint el futur. Intentes entrar a una persona i agafa por perquè potser vols alguna cosa massa seriosa amb ella. Parles amb una persona una cosa, quedes amb ella en un fet, i resulta que necessita parlar amb una altra per ratificar el que tu i ell ja heu parlat. A vegades és allò d’aquella frase que se’ns atorga a la gent de la televisió, però al revés. Està plovent i diuen que t’estàs pixant.Toca fer un canvi. Renovar les piles. Mirar el futur i seguir caminant. La gent és lliure d’apuntar-se o desapuntar-se. La gent que t’estima sap que a vegades desapareixes per retrobar-te, i quan tornes ells també hi són. Tal com raja surt aquest escrit. Sempre queden els mateixos. Marxes i tornen a arribar. Et queda una hora per presentar l’informatiu i estàs davant la pantalla. Filosofant de la vida. Saps que no guanyaràs un pulitzer però saps que hi ha gent que entendrà el teu missatge. No dius res, però alhora dius molt. Arriba un moment que necessites petites coses per encarar el present. Te’n alegres que arribin. Després de la pluja. (tradueixes això Àngel, queda molt més melancòlic en francès, però ara m’equivocaria). Després de la pluja... però encara queden mesos!

Què fa la policia?... a mi em tortura!

2006-01-12T16:49:00.000Z

La policia és una força amb la que et sents inferior. No hi pots fer res. Ells són la força i a sobre han d’establir l’ordre establert, per unes persones que en moltes ocasions no són prou hàbils ni per tancar la porta de casa seva. És una força prepotent, que es pensen que són molt, quan sense indumentària no són res... absolutament res més que una persona com jo o tu que estàs llegint. En defintiva...són prepotents!
Hi ha un càntic, escolta’t a moltes manifestacions que diu “La policia tortura i assassina. Què fa la policia? Tortura i assassina”. No estic dient que a mi m’hagin torturat físicament, i menys que m’hagin assassinat, bàsicament ara no estaria escrivint aquestes línies. I això dels assassinats policials ha passat a la història, ja no dic la tortura perquè hi ha gent que podria dir-me que m’equivoco, i en sóc conscient... ho sé.
La seva tortura la tinc des de mitjans de novembre, quan em van encolomar una multa, perquè tocava, d’uns 170 euros. El meu cotxe, a les 15:45 va ser tret per una grua municipal de Mataró d’una zona de càrrega i descàrrega. El meu cotxe, cert, estava estacionat en CiD. Però, coses de la vida, tenia un lletreret amb el nom de Televisió de Mataró, mitjà on treballo. Doncs a les 15:48 arribava a retirar el meu cotxe, per seguir la feina que estava realitzant i retornar a la televisió. Estava plovent. El meu cotxe no hi era. Se l’havien emportat els que estableixen l’ordre, i en el seu lloc hi havia un Volkswagen Golf aparcat...i sense lletreret de cap tipus (ni disc horari, ni de TVM, ni del Punt, ni del capgros, ni res de res de res). Estrany és que amb tres minuts algú hagués tingut temps d’aparcar un nou vehicle. Però el cert és que ho va fer. La coincidència està en que just al darrera d’on estava estacionat el meu vehicle, hi ha un mecànic, on grues i altres vehicles de la força armada (perquè estan armats) de la policia local deixen els seus cotxes perquè els hi arreglin. Potser haurien de deixar altres elements per reparar... No hi entraré, però.... és cert! El fet, és que tant el CiD d’aquest carrer, com el carrer anterior (on hi havia el meu vehicle estacionat – situat al lado del bordillo entre dos vehiculos más -) l’utilitza aquest mecànic per deixar-hi estacionats els vehicles que repara. En moltes ocasions es tracta de grues municipals... Hi ha una diferència de tracte força destacable, no? No m’estranyaria que el Golf l’hagués col·locat el mateix mecànic... i hagués estat ell l'autor de la trucada per treure el meu vehicle! Encara em pregunto el gran problema que el meu vehicle feia en aquell lloc. Feia deu minuts que havia arribat... I si el meu vehicle feia nosa, deuria fer la mateixa que el Golf que estava estacionat i que no tenia cap lletreret.
En resum. Haig de pagar 170 euros. I no vulguin saber quina és aquesta quantitat respecte el meu sou... No ho vulguin saber!
Un cop més la policia i els seus xanxullos han fet de les seves. Per un estacionament de 10 minuts en un càrrega i descàrrega, amb lletreret inclòs, em claven 170 euros, uns 80 de grua (el dispòsit es troba a 3 minuts del lloc on van passar els fets... 8o euros/3minuts) i uns 90 de multa.

Amics de la policia; MÉS atenció al ciutadà, més aproximació al ciutadà. No ha servit ni un recurs fet per el mitjà de comunicació on treballo. I vull que ho llegeix-hi tothom, perquè ells, ara, no m’han escoltat. Però aquests 90 euros els penso batallar com sigui... no estic d’acord i em crec en el dret de reclamar-los, el mateix dret que van tenir dues, o qui sap si més persones, en treure’m el vehicle d’on estava estacionat.

Crònica d'una nit després d'una mariscada...

2006-01-09T18:48:00.000Z

A la Corunya a part de menjar un bon marisc, es pot disfrutar d’una bona sortida. Doncs vaig disfrutar d’una bona mariscada i d’una bona sortida. Són sortides llampec. Que duren ben poc, però que s’aprofiten al màxim. La nit espanyola és una de les coses que envejo de les nits catalanes. L’ambient és fantàstic, entres a tot arreu, portis la roba que portis, i els preus són mòdics... vagis on vagis, un cubata no et val més de sis euros (com a més car) i quatre euros com a més barat. També s’ha de dir, que la dona espanyola existeix a tot arreu, però el nord té un poder especial... Clar està que la dona catalana segueix mantenint l’estatus de preferida, però ara tindria un dubte existencial entre les italianes i les de la resta de l’estat espanyol... Deixem aquest tema, que no és el que ens toca avui.

Fer televisió de proximitat té uns beneficis, no econòmics, que no es té fent periodisme generalista. Tu te’n pots anara cobrir un desplaçament del Barça, per exemple a la Corunya, però mai acabaràs, primer, sortint de festa, i segon, si ho fas, no ho faràs amb en Ronaldinho, l’Eto’o o en Deco. Si segueixes allà on va el GrupClima Mataró (i qui diu el primer equip d’hoquei, diu també qualsevol altre esport) segurament sortiràs de festa (normalment si guanyen els directius no tenen excuses) i a més ho faràs amb tot l’equip... bueno, tot l’equip que surti, perquè sempre hi ha el dormilega del grup... algú vol apostar per saber qui és el dormilega del primer equip del GrupClima Mataró? Aquest cap de setmana, i després de dies sense fer-ho va tocar festa ràpida a la Corunya. Mariscada al Suso (us el recomano, millor el Suso-2 que no pas el Suso) i copeo per la Corunya. La festa va ser ràpida, perquè a les dues començàvem i a les 05:15 sortíem del Playa (local tipus cel obert a la seva època, al costat de la platja). Les festes amb esportistes són de les millors que et pots guardar en el calaix. Són festes sanes i on rius moltíssim... el problema el tenen les dones que et creues durant la nit, que sempre acaben recordant el nom de la ciutat a al que representes (excuses, Joan Antoni). Totes acaben rient i totes t’acaben rodejant, quan tu al principi les has rodejat. Aquest cop, amb una espasa jedai, en vam convertir a més d’una corunyesa en princesa (l’any passat, i a tall d’anècdota) les convertíem en Miss Corunya –aquella nit el certamen en va tenir centenars-. El pitjor de tot és la tornada amb avió a priemra hora del matí (cap a les 07:00) i arribar a casa per posar-te a dormir.... I fins aquí es pot llegir. Suposo que hi haurà més experiències per poder explicar... tot arribarà!

Sempre ens quedarà la Gatusha, eh,nois!...

Quan es passen els setzens...

2006-01-04T14:13:00.000Z

Quan es passen els setzens (dieciseisavos de final en su defecto) teòricament es juguen els vuitens (octavos de final en su defecto). Ahir, en jornada copera, vaig aconseguir passar la eliminatòria i col·larme als vuitens de final. Cert que jugava a casa, i que l'aposta va ser d'aquelles que pots perdre. Larousse va jugar al meu favor, i en els darrers minuts del partit, la pilota es va colar per l'escaire... La pròxima eliminatòria, però, comença a fora (no sé si hi ha partit d'anada i tornada) veure'm si m'ensurto! S'accepten reptes...

Sobre el mètode ZP per reduïr el tabac....

2006-01-03T19:47:00.000Z

No entenc aquests del Partit Popular. No entenc que surti l’alcalde de Salamanca reclamant que els papers de Catalunya que es troben allà han de ser per Salamanca. Tranquil senyor. No hi ha cap dècim del Niño, i aquest cop tornarà a tocar a Catalunya!
No entenc aquests del Partit Popular, que critiquen el govern d’en ZP. No sóc socialista, però sí d’esquerres. I per això reconec, que malgrat saber que no tot és bo i positiu, aquest govern l’encerta més que l’altra i té en compte la opinió de la gent. Sóc fumador i fins fa dos dies no entenia la gent que reclamava que no es fumés en els llocs de treball. Però ara, després de conviure amb la dràstica llei durant gairebé 48 hores, sóc de la opinió que encara hauran tingut raó aquests del PSOE. Potser televisions com TVC o A3 haurien de treure de la graella televisiva aquests mètodes Larsson (jo creia que jugava a futbol) o com es digui, que han repetit darrerament i apostar pel mètode ZP, i en su defecto PSOE.Porto 2 dies amb restriccions a la feina, i són 8 les cigarretes que m’he fumat. Potser no ho deixaré, és un vici massa gros, però de ben segur que em servirà per estalviar-me molts diners. Endavant amb les restriccions... com diria en Lligonya, si tot això és psicològic... PERÒ SI FINS I TOT ELL ESTÀ DEIXANT DE FUMAR!

Com matar tres ocells d'un sol tir...

2006-01-02T18:02:00.000Z

La notícia de l'any

Els dos Oriol em diuen que escrigui el que ha estat notícia per mi durant aquest 2005. Com costa haver-te de quedar amb només una notícia, quan en podria anomenar milers, que han estat importants per uns, o importants per d’altres. I com costa fer-ho després de confeccionar un resum de l’any d’una hora i cinquanta sis minuts de duració...
Potser hauríem d’anar per pams, tal i com ha fet molta gent, parlar per apartats. A nivell personal no ha estat un bon any, almenys no ha estat per emmarcar. Tot i fer bons propòsits, aquests no es van complir, i van deixar pas a la inestabilitats emocional.
A nivell local, la notícia, suposo que més important, ha estat el cas Civit, l’abans, el durant i el després, i totes les seves conseqüències. I a nivell esportiu em quedaria amb la Copa Federació aconseguida per el primer equip de futbol del Club Esportiu Mataró.
La resta, doncs, em quedaria amb el fet què el món està boig. I que alguna cosa està canviant. Potser la mare naturalesa està passant factura a tot el mal que li hem fet.
Arriba el moment de fer propòsits, en el que teòricament ha de ser el meu any. L’any en que començarà el compte enrera per deixar d’estudiar i l’any que marxi per viure el que ha de ser l’experiència de la meva vida. Jo tinc molt clar el meu propòsit, i espero que es compleix-hi.

-.-

El resum de l'any
Sento la deixadesa que ha tingut el meu blog en els darrers dies, però el temps és limitat, i no tenir festa en aquests dies de festa provoca, doncs, un estancament d’idees.
Han estat uns dies molt intensos, però amb un resultat final, crec, digne d’admirar. Novament parlo del periodisme local. Si algú ha mirat el programa especial resum de l’any de Carnet Esportiu, podrà valorar ell mateix, i sense gaire ajuda, que no pel simple fet de fer televisió local no fem televisió de qualitat. Novament hem tornat a demostrar que la televisió de proximitat la fa la nostra televisió. I ho ha tornat a demostrar una gent que s’ha desviscut per un nou projecte; un nou projecte que se suma a la desena que portem fets. Des de la joventut i les ganes de somiar, a la professionalitat i rigurositat; crec que un any més hem complert les expectatives i hem superat els objectius.

-.-

Les coses importants...

Però és cert que la feina no m’ha col·lapsat, i també he pogut fer una mica de família i d’amics, però només una mica, i sobretot del segon apartat. Tret d’una sortida amb l’Àngel, al segon dia d’arribar, i una sortida amb l’Alícia, a Barcelona, la meva vida social extra televisió, ha estat força curta. Lamento no haver pogut disfrutar de la sortida per anar a veure Muchachito amb l’Àngel i en Pau, i les “night capture”. Lamento, també, no poder repetir la sortida del passat 28 de desembre a Barcelona. Amb un ordre del dia que no tenia pèrdua; “Mètode Gronholm” i sopar al Pla. Poques paraules poden sortir d’una nit com aquesta. Tant sols em quedo amb les hores passejant (on eren les botigues? je,je) la correguda per assegurar la taula... i la conversa que demostra que la vida segueix i la flama és vigent. Recordes el que et vaig dir i et va sorprendre? Suposo que això també és el més important!

La sort.... és tenir-vos al costat!

2005-12-23T12:22:00.000Z

No hem tingut sort... Bueno, personalitzaré perquè sé de gent que si que n’ha tingut. NO HE TINGUT SORT. Llastimosament no he estat l’afortunat de que em toquessin ni un sol cèntim del 07494. I no! No he estat feliç en cap moment del dia d’ahir. No he tingut un efecte evolucionador. O sigui no he estat feliç i al final m’he menjat l’olla com la Eli Solsona. Crec que me l’he menjat durant tot el dia... Com l’Oriol Burgada, que em sembla que se l’ha menjat més que jo perquè no ha escrit ni un sol comentari.
El dia 22 de desembre del 2005 passarà a la història, doncs, com a un dia normal... a nivell econòmic. Cap sobresalt. O potser dic mentides... Cada finals de mes tinc un magnífic regalet, d’aquells al que no estava acostumat! Però aquesta sort em sembla que la tenen tots els treballadors de la ciutat... per poc o molt, clar!
Un cafè amb l’Alícia. Això del cafè és una cosa que no acabo d’entendre. Una paradigma de la nostra societat- Quedes amb algú per fer un cafè, i acabes fent dues coca coles... No té link, suposo perquè vol mantenir el nostre!
Tampoc he anat al dinar de blocaires o bloggers, perquè ara sembla que si ets blogger no ets català... ai senyor... qui hagi de ser que ens agafi confessats o en su defecto nets de qualsevol pecat! Encara sort que no hi vaig anar, tal i com diu en Ramon Bassas, potser l’any vinent s’hauria de fer una festeta més, gran, sinó la taula, pel que he vist, ens quedarà petita!
Però aleshores, i seguint en la meva reflexió del dia d’ahir, vaig buscar alguna alternativa per evadir-me de la “mala llet”. No... no vaig agafar el cotxe per alliberar-me, seguint els consells d’en Pere Rubí, en un dels seus darrers posts. Vaig deixar de banda poder fer una carta dels reis (com va fer la Nuria Peidro) per il·lusionar-me, perquè ja sé que els pares no existeixen... ;-)
Vaig decidir-me per fer una cosa molt més senzilla, anar a fer unes cerveses amb una d’aquelles persones que m’estimo tant. Aio! Je,je. Sense més comentaris, que podrien ser incorrectes...
En fi, com podeu veure aquest post no té cap mena de missatge, simplement és una manera de recordar a les persones que em rodegen, i intentar lligar-los en una historieta. Alguns es pregunten que té a veure el trigo con el tocino? No Kiko? Jo no ho sé... Però i lo que mola! Falten alguns links... Aio! Però arribaran quan puguin arribar!
Salut i bones festes.Al fi i al cap tenim amor i salut. I això és el que compta. Cert que podrien servir els diners per ajudar-nos la vida, però que faríem aleshores amb una vida més fàcil?

Cre@tic i Spotbus...

2005-12-19T12:14:00.000Z

Sorprès em quedo quan veig el vencedor dels premis cre@tic Més sorprès em quedo en veure la “genial” idea d’aquests 3 personatges. Posar pantalles al autobusos de línia de Mataró i aprofitar aquests televisors per incloure-hi material que ells mateixos produiran. Un negoci rodó i assegurat.
No puc queixar-me de res. Jo amb més gent, vam tenir la oportunitat de poder participar dels premis cre@tic, però la nostra deixadesa i passivitat ho ha impedit. Si ens haguéssim presentat, i fos aleshores quan haguéssim perdut, em podria posar en el seu projecte. No ho hem fet, i tant sols hem limito a observar la seva gran vista, i felicitar-los per haver-hi treballat.
El que no puc admetre és que pel sol fet de vèncer es puguin creure que canviaran el món audiovisual de la ciutat. En una de les primeres entrevistes asseguren que “Cada dia hi ha unes 20 mil persones que van amb autobús. No tenim a Mataró cap mitjà diari que arribi a tanta gent”. El pitjor de tot és que es queden tant amples en certificar-ho. Ho poden veure en la contraportada de “El Punt” del dissabte 17 de desembre en una entrevista feta per la periodista Elena Ferran.
M’agradaria entendre que he entès malament la frase. I què quan parlen de mitja, parlant de mitjà de transport. Però si és així no li trobo el sentit a la frase, perquè no hi és. Restarien massa equivocats.Estimats companys de l’empres Spotbus, moltes felicitats per aquesta idea, innovadora a la nostra ciutat, ja no tant a la resta de municipis espanyols i estrangers. Veure’m si la vostra innovació podrà suportar la necessitat d’informar als mataronins, amb tot el que això comporta. La oportunitat la teniu.

Avui anem de boicots...

2005-12-17T17:10:00.000Z

(post escrit el divendres dia 16/12/05, però qu eno he pogut penjar fins el dissabte 17/12/05)

Diuen que el boicot als productes catalans funciona. O almenys això es desprèn dels darrers resultats que han sortit a la llum. Alguns caves catalans ja han explicat els seus darrers resultats, i aquests són decebedors en l’àmbit estatal. Apareixen informacions a mitjans escrits que mostren fotografies d’un dels supermercats Alcampo amb rètols on anima als seus clients a comprar cava que no sigui català. Jo em miro aquestes coses amb sorpresa, com aquella cara del msn. No em crec que ens vulguem tant d’odi. L’altre dia parlant amb la meva iaia, en una d’aquelles apreciades sobretaules, comentàvem el mal que va fer la Guerra Civil. No estic aproximant fets. Sé que hi ha certa distància, entre una situació i l’altra, però durant aquella època els nostres avantpassat es feien mal entre ells. Porta per porta potser hi havia gent que es matava, pel sol fet de no compartir idees polítiques.

Però avui, parlant amb una amiga sevillana, he sabut que no tothom és així. No tothom ens vol mal. Només cal ser una mica amant dels bons productes. Apreciar el que tenim, sigui català, andalús o extremeny. Qualsevol persona, amant de la “bona vida”, estarà d’acord amb mi. Un pa amb tomàquet amb un bon Rioja i un bon pernil... ningú ens ho pot treure. Des d’aquí animo a tothom a lluitar contra aquest boicot, que a cada dia que passa es fa més palès. Personalment no entraré en el joc de boicotejar. No perdré el temps en dir-li a la meva mare el que ha de comprar o el que ha de deixar de comprar. Em quedo amb lo bo, i més barat. Sigui d’aquí o d’allà!

(perdoneu l'oblid que he tingut amb el blog... no sé que ha passat! Potser el fred... potser els fets ocorreguts en els darrers dies que no m'han inspirat... realment? no ho sé, esperem que el cervell torni a funcionar com abans...)

La mort...

2005-12-13T11:25:00.000Z

La mort és una aspecte de la nostra vida molt difícil de tractar. Sobren, en moltes ocasions, les paraules. Més val una espatlla on recolzar-se que no pas grans dissertacions sobre un aspecte de la nostra vida que té atemorits a moltes persones. I jo no en sóc una excepció, en aquest cas.
La mort m’afecta i molt. Potser és per la mort, gairebé en directe, que vaig haver de patir del meu avi. Segur que un anàlisis psicològic em destacaria aquest fet puntual de la meva vida. I potser per això, des d’aquell dia, hi ha un vincle d’unió molt fort entre jo i la meva iaia. Si, és impensable, però suposo que el fet de viure els dos una situació molt crítica ens va fer unir pensaments i sentiments.
La mort no té vessants positives. Potser a llarg plaç... quan recordes amb nostàlgia aquella persona. I quan la nostàlgia es converteix en un petit somriure que se’ns dibuixa a la boca en recordar aquelles coses que ens feien riure, o que havíem rigut, amb la persona morta.
El camí de la mort és molt complicat. Els moments previs són els més durs. Iguals o similars als de una mort instantània. Dos dels meus tiets van patir malalties llargues i que auguraven respectius finals tràgics. Malauradament el meu tiet, per part de pare, en Titín, va morir. Van passar molts mesos...i veies com no se’n sortia. Més curt va ser el patiment del meu altre tiet, en Josep, per part de mare. La seva malaltia, però, podia tenir salvació. De fet la va acabar tenint, gràcies a unes prodigioses mans i a un prodigiós cervell, que avui, per causes d’aquesta vida (bonica, però a vegades complicada), ja no es troba entre nosaltres.
Ha estat una altre de les víctimes d’aquest negre pont de la constitució. Carles Margarit, una institució en el món dels trasplantaments hepàtics, va perdre la vida mentre esquiava amb el seu fill i familiars. Ell va tornar la vida al meu tiet, com també a centenars de persones (grans i petits), i la vida la va perdre per un fet de la naturalesa. Un fet inexplicable, com tants en aquesta vida i com en molts casos ho és la mort.
No ha estat una bona setmana. El Joventut Handbol Mataró ha patit en primera persona la desaparició de dos jugadors del seu club. En David i la Meritxell... sobren les paraules...

La mort... ens queda tant per descobrir...

Madrid i la infeficàcia d'Ibèria...

2005-12-11T02:53:00.000Z

Madrid...Madrid...Madrid...
És maco, cert! Però em quedo amb Barcelona! Sí, ara pensareu que sóc un d'aquells catalanets que no reconeix les grandeses d'altres ciutats... Cert és que és bonic, però, no sé... no m'entra pels ulls... I això suposo que és un gran handicap. Avui he tornat a la capital espanyola. Ho he fet amb avió, molt millor que amb autóbús! La llàstima és que viatges amb Iberia... i si viatges amb Iberia, malgrat els seus grans anuncis, és sinònim de problemes. Pèrdua de maletes, retrassos, incompetència... avui m'ha tocat pèrdua de maletes. No la meva, sinó la del capità del CH Mataró; Xavi Gonzàlez. Un bon viatge, d'aquells de ida y vuelta, i que ha acabat amb una vuelta massa llarga... maleïts.... Ara fa un any tornava amb un pont aeri... després que, per culpa del meu DNI, els meus "amics" de la Policia Nacional no em deixessin passar... me'l vaig deixar, cert... no m'extendré en aquest tema, però em va fer mal a mi (que he fet jo per no poder parlar amb uns ineptes com ells?) i a la meva butxaca... Total vaig fer el mateix viatge que els jugadors, amb un altre vol, però amb el mateix horari, amb una diferència de 5 minuts com a màxim... però al pont aeri no em van demanar DNI... No ho acabo d'entendre, encara... I menys quan veig que els diners que em gasto amb ells no s'inverteixen en millorar la qualitat, el servei, l'atenció...
En el nostre vol d'avui viatjava un passatger que ha pres mal. Amablement l'han vingut a buscar amb cadira de rodes, i el portaven a la terminal B, on retiràvem les maletes. El problema ha vingut quan, per megafonia, ens han avisat que els "bultos" els havíem de recollir a la Terminal C. Qui conegui l'aereport del Prat sabrà la distància, i la putada que et fan quan això passa a les 00:00 de la nit d'un 10 de desembre -bé, 10 o 11, depèn de com es miri-. Doncs l'home, treballador d'Ibèria, que feia pocs minuts l'havia anat a buscar a l'avió, ha decidit deixar-lo a la terminal B, perquè a aquella hora acabava la seva jornada de treball. Total, que l'ha deixat a la terminal B... ha hagut d'anar fins a la C caminant, amb una sabata a un peu, i l'altra descalçat... (d'això se'n diu tracte amb els clients?... i una merda!). Un cop arriba l'home lesionat a la C, li diuen que la seva maleta no hi és, i que ha de tornar a la B... L'home que venia d'un país no comunitari, ha hagut de tornar al B. Una noia d'Ibèria, li ha dit que provés d'anar-hi pel seu propi peu... i que si no ho veia clar que l'avisés... (que l'avisés? com? ... un nou exemple de tracte amb els clients? i una merda!)... Ha estat horrorós. El que desitges que mai et passi avui ho ve vist, de nou pels meus propis ulls...

A vegades, i ja més sovint, prefereixes no tant de servei (pq al final no existeix) i més eficàcia. Des d'aquí vull donar una nova llança a favor de les companyies a baix cost. No ens cal tanta imatge i sí més eficàcia, que de moment és el que m'han donat.

Però hem guanyat, en un gran partit... se siente!

Ens veiem... pel meu món... sempre i quan hi volgueu entrar!

180º

2005-12-09T16:25:00.000Z

No sóc una persona a la que li agradi massa passejar. No acostumo a passejar per el centre de Mataró. És una mala costum, cert! Però així és com ha estat en els darrers mesos. Prefereix-ho estar tancat, i més en aquest temps, quan el fred ens invaeix... Però també és cert, que ahir vaig passejar-me pel centre. Sóc un enamorat de la meva ciutat, sense ser-ne plenament conscient del que em puc trobar. La Riera i la Plaça Santa Anna fan goig... molt goig! I dóna gust passejar entre tanta quantitat de gent...
Més gust dóna fer-ho al costat d’una noia d’aquelles que fan girar a més d’un! Je,je,je. I es giren més encara si primer reconeixen al dels esports de Televisió de Mataró i seguidament veuen cara d’ella... es queden amb la seva cara i hi pensen... seguidament comencen a situar-se... “Aquella noia... no és aquella de TV3? Sí, aquella que surt amb la Barceló!... Aquella que va entrevistar als del Barça i als del Madrid... Carai que n’és de guapa,eh! I alta!”. Aquesta reflexió la va fer més d’un ahir!
En defintiva (com diria en Lligonya) m’agrada fer propaganda de la meva ciutat, i amb l’Agnès en faig...la poso al dia de restaurants, botigues, i cosetes d’aquestes que sempre agraden i són d’utilitat. Tot i ser barcelonina (però bilbaina de neixement) també és maresmenca. I malgrat ella digui que és de Caldetes, no us la creieu! És de Sant Vicenç de Montalt... però no sé que passa amb els barcelonins que venen a estiuejar i a passar els caps de setmana que ho confonen amb massa facilitat. Deu ser aquell magnífic Passeig dels Anglesos que els deu confondre... em confon a mi i tot! Ahir, després de gairebé mig any de no veuren’s, va tocar fe run d’aquests repassos. Costa fer coincidir agendes, i el que em fot més és que després de les trobades, acabem dient que ho hauriem de repetir més sovint... i mai s’acaba complint...veure’m si en aquesta ocasió es compleix! (una mica de pressió!)
Mentre feiem una cervesa a Casa Paco, acompanyada d’unes patates Torres amb salsa de Cal Espinalé, vam tocar molts temes. La feina... (que malgrat estar a punt de tancar un cicle -el del proigrama 180ª de TV3, segur que se li obriran moltes portes, ja se li estan obrint!) els blogs... (que en té un i no em vol dir l’adreça!) De llibres... (i en concret del meu darrer lllibre que m’estic llegint) De pisos... (com es nota qui es guanya la vida i qui no! ;-) ) En definitiva la cosa es va allarar fins passades dos quarts de deu de la nit... hora d’anar a reposar.

De fet aquests dies, tot i estar sol a casa, els dies i les nits (que aixo és e que costa més) acaben sent molt tranquils. De fet feia dies que no passava un dia laboral a la tarda a casa meva, sol... sense fer ni brot... amb la play station, la televisió, l’ordinador, i el meu llibre. Ho hauia de repetir més sovint.

No cal dir res sobre la sortida realitzada al karaoke la nit de dimecres. Sense parale si snesecomentaris. Tot el que diuen Oriol Rodríguez i Elisabet Solsona, són veritats com un temple. Em quedo amb el bon nivell que té la redacció de TVM, del qual m’excloc.. dimecres, amb el meu company VideoRevolución!, vam cantar un tema dels germans Muñoz (Estopa) “Cómo Camarón”... i sort que no hi havien jutges, a mi m’haguessin fet fora a patades. La resta de nit, divertida i amena.

Mentrestant l’Alícia em va fent dentetes, disfrutant d’unes vacances (que ja tocava!) a Roma. La meva ciutat. Esperarem el retorn per veure fotografies, i somiar, de nou, un retorn a aquella ciutat que tant em va fer descobrir!

Per cert, el meu darrer post va crear una sèrie de problemes i crítiques agressives vers la meva opinió sobre les noies, que si princeses o que si reines. Per mi totes les dones són princeses, en lo bonic de la paraula... en l’aspecte romàntic del mot... no vulgueu veure 3 peus al gat. Qui ho ha volgut entendre ho ha fet!

I no m’agradaria acabar enviant-vos al blog de l’Àngel, amb el seu darer escrit sobre germans... Jo estic d’acord amb ell! Novament s’ha demostrat que els amics són els amics. Ell sap que l’estimo i sap que el vaig fallar (o a punt vaig estar de fer-ho). Jo sé que m’estima i que no el defraudaré... Lo bonic és tenir amics com ell... i en Pau... AVIA’M QUAN ENS VEIEM!

De princeses...

2005-12-06T19:26:00.000Z

Avui en una xerrada banal de msn (messenger), recordant el cap de setmana (tot i que a algú li sapiga greu que l'expliqui) i ajudant a organitzar una viatge, m’ha sortit una d’aquelles frases que et surten, i que després emmarcaries.
Aquesta ha acabat sent una cosa així “M’agrada fer sentir les dones com a princeses, el problema arriba quan volen ser reines”... Certament és una realitat com un temple (accepto negacions per part de les que han estat, en algun moment, princeses....).
Aix...que avui no estem inspirats...
Ho deixarem aquí!
Ja veus Joan Antoni que he incrementat el tamany de la lletra... Per cert... això dels blogs és increïble, no pares de sorprendre’t de la gent que pot arribar a veure els teus pensaments.... m’agrada!

El meu primer fill... ja té blog!

2005-12-02T17:46:00.000Z

Treballar pel periodisme local no és gens fàcil. Tampoc ho és treballar per fer un programa de televisió esportiu en l’àmbit local.
Fa tres anys que empès per vàries de les persones que actualment continuen fent i recreant Carnet Esportiu, vàrem iniciar un projecte. Un projecte que estic segur que no ha arribat a la seva màxima expressió, però estem en el camí de fer-ho.
Persones joves, amb gran vitalitat i, el que més val en aquest món en el que ens hem posat, amb molta vocació i devoció pels esports de la nostra ciutat i la nostra comarca.
Enguany hem engegat la tercera temporada. Des de la primera (una autèntica bogeria, fent un programa en directe el mateix diumenge a la tarda-nit i matinada) fins l’actual (fent un bon programa dilluns a la nit, també en directe, però amb més temps per treballar-lo), han passat moltes coses i moltes persones.
Aquest post és un petit homenatge a una gent que es mereix molt més que unes simples ratlles escrites, però que de moment és l’únic que els hi puc donar.
Una dedicatòria que comença amb les persones que van estar des del primer moment, i ara ja no hi són; Montse Sogues (gran periodista esportiva especialitzada en motor que no va arribar a estar en el programa, però que en va ser part activa del seu naixement), la primera presentadora, Bea Hernàndez, o la segona, Míriam Nadal (la podeu veure a Barça TV). Totes elles han estat persones amb bones qualitats periodístiques, però, per sobre de tot, humanes i dignes d’admirar.
Seguidament l’Esteban Seras. El nostre realitzador. Persona amb un gran interior, i un gran exterior que demostra la seva sobrada qualitat cada dilluns quan es posa enfront les pantalles de control, i comença a pitjar botons... és una de les principals bases perquè el programa funcioni correctament.
L’Oriol Debat. Gran persona, i gran periodista que s’ha decantat per la feina fàcil, sense ànims d’ofendre eh! perquè també em mereix tots el meus respectes. Va ser una de les primeres persones implicades. Com bé sap, després d’una conversa o discussió telefònica durant la passada temporada, la nostra amistat va més enllà de la feina. És l’home del waterpolo. Cap periodista mataroní en pot saber més que ell...
I per coneixedors d’esports, no podem oblidar a en Pere Rubí. No li semblarà bé la comparació, però és el nostre Robirosa del bàsquet mataroní. L’any passat ens meravellava amb els videos que feia. Ho segueix fent, i ara ens ha de meravellar per les informacions periodístiques. Espero que així ho faci. Un altre de les raons d’ésser del nostre programa.
Paraules em sobren si parlo de Jordi Rabassa. Cert. Una pífia ben gran és el nostre oblit cap a la seva persona durant les primeres dues temporades. Autèntic coneixedor del futbol mataroní. Tot són ganes i il·lusió, i si es combina amb professionalitat en surt un resultat excel·lent. És el nostre veterà, amb experiències en programes esportius anteriors al Carnet.
No vull oblidar-me del Kiko. La nostra videorevolució. L’apartat artístic del programa. Creatiu, amb una ment envejable, obert a crítiques i el primer en fer comentaris constructius. Un dels puntals del funcionament. Actualment és el tècnic de so. Però és polifacètic i vàlid. Perquè tu pots ser polifacètic i ser un desastre en totes les coses que fas... però aquest no és el cas! Amb ell no em voldria oblidar de la Mònica, la seva companya videorevolucionària. L’artista de la nostra careta. Make it vaio! – o com es digui!- Bona feina!
Per el darrer tros he deixat a una altra parella, no de fet, sinó de treball. L’Anna Gual i en Gerard Pando. Són les persones més noves en entrar a formar part de la base que subjecta el programa. Han passat de ser els novells a ser autèntiques joies, que entre tots hem de polir. Són la parella de l’handbol i dues grans persones a les que he tingut sort de descobrir.
La família del Carnet ha estat gran. De fet hi ha persones que: han estat, han deixat de ser, apareixen per moments, però que en el fons sempre seran de la família. Parlo, per exemple, de la Luna Haro. Va ser peça important des d’un bon inici. Ara no la tenim de forma continuada, però si que la tenim quan la necessitem.
No voldria estendre’m gaire. Tampoc em voldria oblidar de les tres “R” barcelonines. En Rubén, en Raul i en René. Tres becaris que vam tenir l’any passat i que ens van ajudar i molt a culminar un gran any pel nostre programa i pels esports de Televisió de Mataró. No oblidar-me d’en Toni Veas i la seva secció “a banqueta”, que per motius aliens a les meves intencions va acabar saltant del programa ni d’en Xavi Tomàs, el responsable que des d’aquest any el programa tingui B.S.O, o sigui banda sonora original.
En fi. Poques coses més... no voldria fer avorrit un post que ha nascut amb la intenció de ser un homenatge.
Em dol i molt deixar aquest projecte, com tots els que deixaré a partir del setembre. Però em satisfà poder confiar amb ells perquè siguin ells els que tirin endavant el programa i tot el que Carnet Esportiu, en un futur, envolti.
Potser algun dia parlaré més del nostre entorn. Dels patrocinadors i de la gent de la casa, de Televisió de Mataró, que m’ha sabut donar plena confiança per tirar endavant un programa i uns esports un xic abandonats.
A tots ells, però, els hi estic agraït de tot cor el que han fet per l’esport de la ciutat.
I ara que he rellegit el post, veig que és el primer amb to de comiat. I mira que encara queda temps per abandonar (o més ben dit, deixar per un temps) la meva rutina dels darrers cinc anys...

En fi, i per no acabar amb to melodramàtic, comentar que des d’avui podeu seguir l’actualitat del programa mitjançant el seu weblog: www.carnetesportiu.blogspot.com aquí hi trobareu els horaris dels parttis, com van les votacions de millors jugadors i totes les notícies relacionades amb el que faci i deixi de fer Carnet Esportiu.

Vivim l’esport! I tu?

El cervell de les dones...

2005-12-01T17:26:00.000Z

Atordit. Així és com m’he quedat avui en plena classe d‘economia – business, segons els anglesos-.
Fa temps que l’Eli Solsona em diu que els homes no som capaços de fer tres coses a la vegada, que en prou feines en podem fer dues. Jo he intentat en més d’una ocasió demostrat tot just al contrari. Atenent una trucada telefònica, al mateix moment que parlo pel msn... però és complicat!
Avui he trobat l’explicació científica a aquest fet... en una classe d’economia. Les dones són grans economistes. Qui pogués ser dona per administrar la meva economia!
Resulta que tot ve de la forma física que té el cervell, dels homes i de les dones. És difícil d’explicar, però ens haurem de fer a la idea, per si ho voleu entendre. Quedeu-vos amb el concepte de una doble “U”. A la fotografia/imatge que us he adjuntat veure-ho que a la part del darrera hi ha una forma d’una doble “UU” (hi heu de posar imaginació...ja us dic que no és fàcil!). Doncs la diferència entre un cervell d’home i un de dona és que l’home té la paret central (on s’unifiquen les dues “U”) més alta que no pas la dona... Què passa amb aquest fet? Doncs que la comunicació entre les dues glàndules (l’esquerra i la dreta) fluctua més amb les dones que no pas amb els homes. I què vol dir? Què significa? (Deveu estar flipant...jo ho he fet, i bastant!) Doncs que les dones tenen més facilitat en fer varies coses a la vegada. NO us posaré l’exemple que ha fet el professor, que trobo del tot desencertat, però ve a dir que les dones tenen molta facilitat en manejar diverses coses al moment. Però al mateix moment, significa que tenen més poder de paraula.
En un dia, la mitja de paraules que pot utilitzar una dona és de 20000. Si, si. Vint mil. I quina mitja tenen els homes? Doncs 13000 menys. O sigui, tretze mil menys. Que fan 7000 (set mil).
És una teoria. No en conec ni el descobridor, ni el nom, segurament que deu ser el mateix, però crec que és prou vàlida per explicar moltes coses de la nostra societat actual. Les dones. Tot un món per explorar. A part d’estar despistades (que ara també entenc perquè... tantes coses a fer en un mateix moment...!) s’han de convertir en les pròximes protagonistes de la nostra història. Sempre han estat a l’ombra. Però tampoc crec en la teoria que no han pres part de la història. Darrera un gran personatge històric, sempre hi ha hagut una gran dona. Per bé o per mal, però sempre han condicionat la decisió de l’home. En canvi, també diuen que darrera una gran dona, hi ha una separació... I no és broma! Es valen per si soles.... Pocs de nosaltres podem, a no ser que ens tallin dues o tres costelles! ;-)
I ara hauria d’acabar el post amb una gran frase. No me’n surt cap. Potser perquè estic fent dues coses a l’hora... i tinc ganes de penjar aquest post!

Tant sols acabar-lo amb el sopar d’ahir a la nit. Tot i el mal de panxa, m’agrada compartir estones de riures i mirades. La complicitat és una de les coses que fan gran les relacions. Siguin de parella o d’amistat! Un petó Alícia!

Tants canals per pocs botons....

2005-11-30T17:51:00.000Z

Que si cuatro que si “la sexta”... el món televisiu s’està ampliant, a les portes de la “gran” TDT... Què fàcil que era fa pocs anys amb la 1, la 2, la 3, el 33 (o sigui el quatre dels nostres botons del comandament a distància), la 5, la sis (que paradoxalment és antena 3), la set (que era canal +) i finalment la vuit, o sigui la nostra, la de tots, Televisió de Mataró. Més endavant van sortir City TV, Flaix Tv (ara Urb TV), Localia, Tele-Taxi Televisión, etc... entre elles es disputaven el botó del 9 dels nostres comandaments.
Per un costat ens hem d’alegrar, més coses a triar. Però si t’ho mires, i mires les seves graelles, a vegades fa pena tenir-los en el comandament a distància; o sigui, el mando de televisió.
Per això us proposo la següent manera de distribuir els canals en els nostres botons del comandament.
Ho tenim mitjanament fàcil. El botó 1 és Televisió Espanyola, el botó on hi ha el 2 serà per la 2 de Televisió Espanyola. El 3 és per Televisió de Catalunya – TV3. El 4 es quedarà amb el de sempre, amb el 33/K3. La 5 per Tele 5. La sis, aprofitarem els primers dies per tenir-hi antena 3, però quan aparegui la nova cadena de televisió “la sexta”, el número 6 ha de ser per ella. El número 7 és per l’evolució de canal +. Cuatro. Em permetran que els hi comenti que necessiti millorar... Hem arribat al vuit. Aquest, em permetran, és per nosaltres. Per tots nosaltres. Per Televisió de Mataró. Sé que hi ha gent que ni ens té sintonitzats, però en canvi gent que fins i tot ens té en el número 1. No demano tant jo! Tant sols demano el nostre espai que per història ens hem guanyat! Amb el número 9 tocarà decidir el que fem... Jo m’he quedat amb el canal + al 9....
Us apunteu a fer els vostres anàlisis?

(Per cert, no he comentat les altres televisions, perquè no em mereixen el respecte que tinc a les que he anomenat...)

In memoriam... Montserrat Matas Vallmajor

2005-11-29T19:12:00.000Z

Un dia més, un escrit més, em perdonareu que avui centri el meu escrit amb un fet malenconiós. A vegades sobren les paraules per recordar les persones, però aquest no és el cas, per poques que siguin.
Vaig tenir la mala sort de no arribar a conèixer a un dels meus avis. Un periquito (com no) que li encantava l’esport. Potser, qui sap, d’aquí ha sortit la meva vena esportiva. Vaig conèixer, però, a la meva àvia. Vaig compartir amb la meva àvia molts i molts anys. Moltes experiències i molts consells. Idees fermes, però alhora comprensiva amb el món que l’envoltava.
La pròxima matinada farà dos anys que vaig/vam perdre la meva/nostra àvia. En pau descansi. Segur que ho farà. La seva vida i la manera d’entendre-la hauria de ser un exemple a seguir pels que es descriuen com a cristians... La trobem a faltar, però amb nosaltres ha quedat el seu gran sentit de família.

Un petó àvia, d’un dels teus (que en són molts) que et segueix estimant i recordant!

Coses del meu món...

2005-11-28T18:34:00.000Z

Ruptura fibril·lar al bessó intern de la cama esquerra:

Aquest és el resultat de la meva gran fita d’ahir per la muntanya. Ha costat saber-ho... he estat unes dues hores al servei d’urgències de l’Hospital de Mataró, però al final ho han trobat... El metge, tot bona fe, m’ha dit que descansi durant una setmana, que no faci esport. Pobre il·lús. El que no sap és que per mi no és cap mal no fer esport durant una setmana... les màquines del Centre Natació Mataró fa dies que em troben a faltar!
Estic esperant noves propostes per nous reptes... Estaré a l’alçada en noves ocasions.... Eh Lula!

Per cert, el meu cap de setmana no ha estat plenament esportiu... divendres vaig acabar al clap, però aquesta setmana amb novetats! Cada cop m’agrada més el local i la música... Però en aquesta ocasió ho vaig fer amb companyia. Femenina... uooooo! Je,je,je. La Mar, una amiga que també podria parlar de distàncies... (ho pots fer en els comentaris; je,je,je). Va ser una gran nit. Sopar, copa + monòleg, copa + bailoteo... Va servir per compartir cosetes i problemes, i riure... riure molt!

Qui ho havia de dir, en un dels primers post parlava dels meus dos grans amics. I resulta que els tios s’han fet ja blocaires... com acabem tots...! Consulteu les seves pàgines... l’Àngel va començar fa dies, però s’ha estancat... necessitem notícies teves! I en Pau ha començat avui... promet... no decaiguis! No us perdeu tampoc el blog de la Eli Solsona... També serà interessant, i més si parla de les “seves coses”... je,je,je En aquest apartat de blocaires, no em vull deixar de mencionar al meu amic, i per mi “el millor presentador de TVM”, Pere Pascual “Pic”... no tinc paraules pel seu darrer post!

Aix... no estic inspirat... Deus ser la fibra aquesta... veieu com no m’equivocava al parlar del Front Muscleosístic d’Alliberament... primer acte terrorista... FJL “Seguro que también apoya el estatuto de los independentistas catalanes”.

El meu idil·li del cap de setmana

2005-11-28T01:45:00.000Z

... 19 quilòmetres i mig... "

06:54 de la matinada... Sona RAC 105. No hi ha en Llucià Ferrer... alguna cosa hi ha de diferent! Ai... avui és diumenge 27 de novembre... i avui toca caminar! De seguida em trobo per casa meva a me mare. Ja està preparada!
07:15 del matí... ens esperen a baix els meus tiets, en Xavier i l’Angi, la meva cosina Agnès, i la seva amiga Ivette.
07:25 del matí... recollim a la meva cosina Laia.
07:45 del matí... arribem a la sortida de la marxeta... hi ha MOLTA gent! Primeres cares conegudes (tot i que la majoria són desconeguts per mi!). Molts mataronins...
08:00 i pocs minuts, seguim al matí, evidentment!... Sortim. Som un grup ampli. Al pàrquing ens hem trobat la resta de la família Saleta. Els meus altres dos tiets (pares de la Laia) Josep i Lluïsa, acompanyats d’un company de feina del meu tiet... després he sabut que es deia Toni.
A partir d’aquí... he perdut el coneixement del temps... de seguida m’he posat a caminar empès pel ritme imprès per un dels meus tiets, en Josep, acompanyat en tot moment per en Toni... i per mi des del darrera... (com en el ciclisme, sempre a roda).
Hem arribat al primer punt de control (ca l’Oller), amb uns 10 minuts d’avantatge respecte el pilot familiar. Tros de coca (la de menjar!) i suquet de taronja... queda molt camí!
Esperem a que arribi la resta de grup, incrementat per amics i amigues dels meus tiets (Xavier i Angi) i a meva cosina (Agnès). Arriben tots... les primeres cares de sorpresa per la meva ràpida aclimatació comencen a aparèixer... Enfilem el segon tram. Sembla el més dur. Hi ha molta pujada... i de nou, a les primeres de canvi, em poso “a roda” del meu tiet i el seu amic. Quin ritme. El meu tiet m’expressa la seva sorpresa perquè li segueixo el ritme. De fet aquest tram, tot i ser bastant dur, i amb força pujada, l’acabem fent el meu tiet i jo. Arribats a Can Vives de la Cortada, o sigui, el punt de control B, tornem a carregar piles. Però de nou, hem de fer una espera d’uns 20 minuts per recuperar a la gent perduda pel camí.
Quan reemprenem la marxa, el meu tiet, i llebre fins ara, s’ha quedat esperant la seva dona i la seva filla. Ara he agafat un nou grup. Hi ha la meva mare, el meu altre tiet, en Xavier, la seva dona, l’Angi, la meva cosina, Agnès, i tota la colla que han anat agafant pel camí. El seu ritme, però, és molt lent... massa! Aguanto la primera pujadeta i a la que puc, atenció... provo la escapada en solitari. Jo i la muntanya... junts... units per una sola causa... demostrar-me a mi mateix quins són els meus límits. Culmino la pujada i inicio la baixada. Les meves cames s’envelen... estic corrent... ¿?¿?¿? Porto tot el viatge buscant a en Miguelete... no el veig... no hi ha ningú que estigui veient el que estic fent... ningú s’ho creurà! Estic obrint camí. No tinc referències del meu grup perseguidor, però sé coses com que els meus dos tiets si es posen les piles em passen i em fulminen... també ho pot fer la meva mare... de moment, tots enrera! Arribo al punt de control C... aquí ja no h ha tant de menjar!... en aquesta ocasió una Fanta (taronja...sempre!) em fa passar la set i em dóna un xic més de sucre. Davant meu creix una muntanya... no la tenia controlada... S’alça per sobre els 300 metres... perquè ningú m’ha avisat. Em trenca... Però segueix-ho! Sé que si no m’ho han dit és que durarà poc... efectivament, de nou baixada... i de nou les cames se’m posen a córrer.
Em sorprenc a mi mateix!... I cap dels de darrera se’m apropa. Adalanto gent... em miren i deuen pensar que estic boig... I així fins l’arribada... bé, de fet aquesta era la meva intenció, una intenció que es va quedar amb això... amb una intenció. A pocs metres de contactar de nou amb Sant Iscle de Vallalta (punt inicial) un dels muscles de la meva cama esquerra puja me´s del compte... en el moment que jo, més savi que ell (per això tinc cervell) redueixo velocitat, em poso la mà dreta sobre la cama esquerra (la part del darrera) i me’l subjecto (el muscle)... No ha acabat de pujar... però al mínim moviment ho farà... (deu ser un muscle independent... com la espatlla independent de l’Oriol Burgada... Front Muscleosístic d’Alliberació -qui sap... com diria Jiménez Losantos... “estos brotes independentistas crecen de una manera que da miedo... pero todos son los de Perpiñan!”-).
Arribo... crec que un xic descol·locat, era el que buscava amb aquesta experiència. No em toca res en el sorteig... (això és habitual). Però em donen una samarreta. Saquejo el pica a pica (de fet jo pensava que donaven botifarres... m’he quedat amb les ganes!) Són les 12:15 hores del migdia quan arribo. He estat 4 hores i quart donant voltes per la Muntanya, i més de dues hores solet, descrovint-la. M’encanta... m’he enamorat? Possiblement... el gènere femení em porta boig... però segueixen despistades, Oriol! Potser el despistat sóc jo... En fi... objectiu complert! He intimat amb ella i crec que l’he superat.... 0 a 1 (jugava a casa seva)... per cert, algú té un parell de cames?

El destronament de certs mites eròtics...

2005-11-25T00:41:00.000Z

Sempre diuen que els tontos tenen sort. En aquest cas un que ho és.... i molt, ha degut tenir el doble de sort. Realitats matemàtiques se’n diu...
L’Oriol Burgada diu que les noies són, o estan, despistades. Cert. Molt cert. Avui, a les 06:54 m’ha sonat el despertador, que com molta gent, és al mateix temps radio. Com sempre el meu “amic” i company de matí, Llucià Ferrer, m’ha despertat. La primera notícia que m’ha donat, però, ha estat fatal. Crec que m’ha trencat per tots els llocs que et poden trencar un dijous a les 06:54 del matí i després d’haver anat a dormir un xic tard... No m’ho he cregut... però al llarg del dia, tothom m’ho va ratificant. La “maca” de la Raquel, la cantant del grup “El sueño de Morfeo”, està sortint amb el tonto de Fernando Alonso. I jo em pregunto.... perquè? Jo que pensava que aquesta noia era de les reals... i pensava que el meu “amic” Flavio Briattore li presentaria alguna amiga seva al tonto de l’Alonso perquè aquest fes el que pogués fer.... Ha estat el primer pal d’un mite eròtic per la masculinitat...
El segon no ha trigat en arribar. En el meu afany per ratificar la informació que m’havia donat en Llucià Ferrer a primera hora del matí, he fullejat tots els diaris gratuïts de Barcelona. Sí. Aquells grans diaris que informen de coses tant peculiars, estranyes i, per la majoria, intranscendents com que la Raquel de “el sueño de Morfeo” està sortint amb en tonto d’en Fernando Alonso. Doncs en allà un altre mite eròtic per la masculinitat, la Carlonia Ferre (si us plau... tots drets) ja no presentarà el seu late show... Però si encara no he tingut temps a veure’l! Si només porten dues setmanes en antena... ¿? La ex d’Andreu Buenafuente, precisament director de la productora El Terrat – o sigui director de Carolina Ferrer en el programa ja desaparegut “Plan C” – no apareixerà, momentàniament a les pantalles... Segon pal en menys de tres hores... Què més em podia passar ?¿
Arribat a Barcelona, tot trasbalsat, em dirigeixo a Sarrià, on hi ha el meu “real choice”.... (algun dia n’hauré de parlar...). Primera hora classe d’European Media, amb ..... (sin nombres número 2). No sé com, el meu company de classe, i col·laborador del programa que Localia retransmet per arreu de l’estat espanyol “Encadenados”, Robert Calvo, m’ha notificat que la “gran” Maria Teresa Campos tindrà un regalet per reis... una carta en concret! I si ho diu en Robert (o Popova Revoltova) deu ser cert... Una nova pèrdua per el periodisme estatal. Li han fet mal. Li han fet el llit. Li han fet el forat per enterrar-la... Potser ja li havia passat. Però lamento profundament que això vagi en beneplàcit de la tonta de la Ana Rosa Quintana...
Crec que el matí no podia ser pitjor... Els mites queien un per un... qui podia caure ¿? Shakira ¿? No...ella no! Ella segueix el seu pas en ferm cap al numero 1 mundial, si ja no ho és. No negaré que les lletres m’agraden (i que ningú s’atabali, escolteu primer, i després opineu). Però més que la lletra, no deixa de ser el mite eròtic per excel·lència... (bé, potser tindria un frec a frec amb Elsa Pataki).... – aquí necessitaria que us aixequéssiu dos cops, i guardéssiu un minut de silenci per les dues –.
En fi... ara m’espera una tarda en la que arrossegaré tot això que us he explicat. I a sobre, tot ve precedit per un sopar, ahir a la nit, que va acabar força tard, per lo aviat que m’havia de llevar avui al matí, clar! Un sopar d’aquells interessants i apassionants. Si no hagués estat per el límit horari, suposo que hagués seguit fins altes hores de la nit!

S'acosta el dia "D" per uns, passa pels altres...

2005-11-24T00:20:00.000Z

El dia D...
Demà és el dia. Llastimós dia. Només faig que llegir notícies d’un procés que serà tant o més indignant que el que es va viure a Fresno (Califòrnia, EUA).
A què té por la Federació Espanyola de Patinatge, que necessita l’ajuda del Consejo Superior de Deportes i de la Seretaría del Estado por el Deporte ¿? Per què la federació catalana de Patinatge ha de desplaçar-se amb el recolzament de la Secretaria General de l’Esport ¿? Estem parlant de política o estem parlant d’esport ¿? Per què Portugal donarà suport a la federació espanyola ¿? I per què aquest fet suposa que les ex colònies portugueses donguin suport al que voti Portugal ¿? Què està passant ¿? Per què la federació catalana utilitza les mateixes armes amb el beneplàcit del govern català ¿? Per què es gasten mils de milions en aquest tema ¿? Per què es paguen diners i es prometen ajudes econòmiques a federacions situades a països tercermundistes ¿? Per què tot aquest enrenou per una simple federació d’un esport que quan surts de Catalunya (i a vegades sens sortir-ne) està deixat de la mà de Déu... ¿? Clubs endeutats fins al coll, jugadors que no cobren, dèficit d’aficionats, poca cobertura mediàtica...
Juguem com toca i guanyarem. Si ells no en saben, o només en saben fent trampes, perquè hem de jugar com ells ¿? De moment anem, ja que parlem d’esport, 1 a 0. La federació catalana de Korfball ja és membre de la Federació Internacional. I sense tant d’enrenou, ni tants de diners gastats. Demà, entre les 10h i les 14h es coneixerà el veredicte final. Ja no hi haurà Tribunal Abrbitrari de l’Esport (TAS) ni cap organisme que valgui. Demà serem o no, membres de ple dret de la FIRS, la Federació Internacional de patinatge.
Ja us avanço que la resposta serà negativa. Catalunya compta amb el suport de federacions sudamericanes i africanes. No ho té tant clar amb les federacions asiàtiques. I a Europa no ho té malament... ho té negre. Ni es poden assegurar el vot d’Andorra, que és capaç de votar en blanc o abstenir-se, tal i com va fer a Fresno. La única esperança és que el vot sigui secret, tal i com demanaran certes federacions.
Malgrat tot, aquesta votació va començar amb molt mal peu, i segurament acabaran demà amb el mateix peu que Fresno. Segons la meva opinió no hem sabut jugar les cartes. A vegades ser el dèbil t’afavoreix. Nosaltres sent els dèbils, hem volgut ser grans. Hem jugat al seu joc... i ens ha sortit malament. Però repeteix-ho que pels que ho vam viure, sempre ens quedarà Macao.

...i l'adéu a un míting històric....
I parlant de diners. I de diners gastats pel govern català. Per què la Generalitat, i en conseqüència la Secretaria General de l’Esport, es deixa estar de gastar diners en bitllets, àpats, i d’altres coses, i paga el més necessari.
Ahir a Televisió de Mataró informàvem de la necessitat per part del Centre Atlètic Laietània d’aconseguir deu mil euros per organitzar, un any més, el Míting d’atletisme Ciutat de Mataró. De moment no ho han aconseguit. I per això no van a la reunió d’aquest cap de setmana d’organitzadors dels Mítings que es disputaran a l’estat espanyol durant la temporada.Una gran pena, a més, si parlem del segon míting en importància de Catalunya (per darrera del de Gavà, i durant anys el primer de Catalunya) i el dotzè d’Espanya, segons el rànquing oficial de la Federació Espanyola d’Atletisme.

Ara i sempre...

2005-11-21T08:14:00.000Z

A Mataró estem de mala sort, o travessant una etapa complicada, si més no. Al capgros.com diuen que es tracta del món al revés. Al portalmataro.com ho descriuen com una manca de solucions. I a televisió de Mataró seguim parlant d’un vaixell sense rumb i que no troba port.
Són diferents les formes de tractar les informacions, però totes destaquen un fet. El Club Esportiu Mataró fa sis partits que no guanya. I fa sis partits que va estrenar entrenador.
Personalment em sento més del Mataró que no pas del Barça. I em preocupa el que està passant l’entitat groc i negre.
A l’esport dos més dos no son quatre. La situació del Club Esportiu Mataró n’és una evidència. L’equip no congeniava amb el seu entrenador, Marc Serrano, però la seva situació a la taula era bona. Així doncs, si canviaven d’entrenador, el més normal és que l’equip es destapés i demostrés el seu joc, que ja ens va demostrar la temporada passada.
Però a l’esport, torno a repetir, dos més dos no són quatre.
La situació comença a ser complicada. I suposo que les decisions no tardaran en arribar. Quan les coses no funcionen s’han de buscar solucions. Això passa al món del futbol, i en tots els àmbits de la vida.
No entro a valorar si el problema recau en la directiva, en els jugadors o en el nou entrenador. Potser jo faria una mirada enrera. I destacaria que la mala situació va començar amb la marxa de Jaume Creixell. Però atenció. Només anomeno l’inici de la situació actual. No culpo a Creixell. Potser entre tots hauríem de fer un examen de consciència i deixar-nos de criaturades. Creixell no és tampoc el culpable, però ens hem de treure, tots plegats, el nom de Creixell del cap. Pensar que ens trobem en un altre moment, i defensar els colors que sentim nostres. Perquè les persones passen, però el club de la nostra ciutat ha d’estar sempre al nostre cor.
Ara i sempre;
Endavant Mataró!

Nit de derbi... sense derbi

2005-11-21T04:48:00.000Z

La vida m’ha fet ser obert de ment. No refusar res que mai hagi provat. I potser, per això, sóc capaç de viure, amb poques hores de diferència, situacions completament diferents. Suposo que sorprèn a més d’un, sobretot els de ment tancada, que una persona que li encanta l’esport pugui arribar a caure a un dels seients del teatre Monumental. I a sobre, que ho faci quan el que es fa a l’escenari no és una obra de teatre de riure, sinó que és un gran concert de piano a càrrec d’un dels mestres d’aquest art. M’ho deia l’Alícia, a la que vaig acompanyar. Però espero que la meva presència (amb bon vestuari per la ocasió) no disparés aquests dubtes.
Com va anar? Realment magnífic. Extraordinari. Gratificant. Increïble. Primer concert de piano al que vaig i no m’adormo... je,je,je. Cert és que no sabia com respondria enfront aquest concert. La meva resposta és que si un dia puc, repetiré. Paul Badura-Skoda va ser l’estrella del Monumental, en el mateix instant que Ronaldinho ho era del Bernabéu. Si. Cert. Hem vaig perdre el gran derbi. El partit dels partits. Però també m’he perdut la victòria avui de l’Espanyol contra el Mallorca, i dormiré igualment. Estic content que la vida no es pari amb un Madrid- Barça.Una nit que havia de ser rodona. Com no pot ser rodona si acabes anant a sopar al Sangiovese ¿? En aquest cas, parlo d’un altre recital. Vam deixar el recital musical per un recital gastronòmic. Normalment encerto en els plats... i ahir ho vaig tornar a fer... Llàstima que la vessant d’amic, va superar els marges que pot superar. M’implico massa. I a vegades és un error. Una gran nit, desaprofitada... Ja ho sap. Li dec una. Només falta que em digui un dia. La proposta la faig jo!

Si més no...sempre ens quedarà Macao....

2005-11-19T05:00:00.000Z

Qui em conegui sabrà que una de les meves predileccions és l’esport, però en concret l’hoquei patins. Un esport molt desenvolupat dins el territori català, però amb moltes, per no dir moltíssimes, mancances en tots els àmbits.
És per això que tothom qui té un cert coneixement d’aquest esport, sap que una liberalització de la nostra federació catalana de patinatge, suposaria una ampliació de les possibilitats que actualment tenen jugadors, entrenadors, clubs i seleccions catalanes.
Vam tenir la primera de les possibilitats d'acosneguir la llibertat a la patètica assemblea de Fresno (EUA). Joc brut. Per part d’uns, i per part dels altres, que tampoc es van tallar en veure tot aquell espectacle. Sempre he dit, i segueix-ho dient, que l’hoquei patins seguirà on és i sent el que és, fins que no ens assentem tots a una taula i coneguem les realitats actuals. No tant sols realitats locals. Realitats nacionals, estatals, continentals i internacionals. No podem partir d’una competició on hi ha una diferència entre els equips, com la que hi ha actualment. Una prova, el patètic partit de dissabte passat entre Santa Maria del Pilar i GrupClima Mataró. La diferència entre categories no porta a bon port. I estem parlant a nivell estatal. No es vulguin imaginar el que passarà a finals de novembre en el mundial sub-20. Es disputa a Argentina, i fins fa pocs dies no han certificat les seleccions que hi prenien part, sense comentar, es clar, l’enrenou pel tema d’edats, organitzat arran de les seleccions “fortes” de la FIRS.

Però l’espectacle està servit. A finals de mes Roma, la ciutat de l’amor al revés, aquella gran ciutat que em porten grans records, pot esdevenir, de nou, un punt tràgic per el patinatge català. No confio en la votació a favor dels membres de la FIRS, que al final de tot aquest embolic en sortiran doblement beneficiats, per haver rebut una recompensa doble.... No confio amb un president de la Federació Internacional que té habilitats que s’acosten més a les de Mussolini que no pas a la d’un simple president d’un organisme esportiu... No confio en el “no” a Catalunya. I és que la pregunta (que també té c.....) la fan al revés. “Està d’acord en que Catalunya no sigui acceptada a la FIRS?”. Si els representants de les federacions voten “si”, estaran votant a la no inclusió de Catalunya. Si voten “no” el que estaran fent serà votar a favor de la inclusió... A casa meva en diuen “un joc d’ous”.
Perdonin la desconfiança, però fa masses anys que mamo hoquei patins.El compte enrera s’ha iniciat. Que comenci l’espectacle... estarem aquí per criticar el que succeeix-hi!

Però suposo que en la nostra ment d'idealistes sempre ens quedarà Macao!

Distàncies...

2005-11-18T04:26:00.000Z

Ahir vaig anar a dormir parlant de distàncies i avui m’he despertat amb un acostament que haig d’agrair. Tot ha estat via SMS, i amb una gran amiga, i millor persona. “Sempre em tindràs aquí” ha estat la frase que hem repetit els dos. És la Eli Solsona. Una gran companya de feina i gràcies al destí; una gran amiga.
Avui en el MSN, també he parlat amb l’Àngel, el meu gran amic “francès”. També ha sortit el tema de l’amistat. I hem tornat a adonar-nos que les distàncies no les posen els quilòmetres que ens separen. Les posa cadascú.Parlant de distàncies i d’amics, avui també he parlat via telefònica amb en Lluís. Ell és una de les altres persones que conformen el meu principal cercle concèntrics d’amistats. Ell és arqueòleg. L’apassionen les pedres. Una de les coses que mai vaig aprendre a fer durant els meus anys d’estudiant d’història. Ara es troba a Mora d’Ebre, en un altre dels seus projectes. El món de l’arqueologia és un món que molta gent no entén, però el que el viu surt gratament satisfet. Amb ell vaig compartir dos dels meus millors estius. Un al Castell de Mur, precisament fent d’aprenents d’arqueòlegs. Va ser un bon estiu. 15 dies inoblidables, amb bons companys (i també perquè no dir-ho, complicats companys) i grans professors i mestres d’aquesta feina, que a vegades esdevé art. Però suposo que aquestes primeres vacances que vam passar junts no van superar la nostra estada a Roma. Allà vam aprendre moltes coses de la vida. Entre Roma i Florència ens vam conèixer. I jo crec que aquell viatge ens ha unit molt. Estic parlant de fa bastants anys. Però la distància, tampoc ens ha separat. Ell és de Madà, i malgrat algunes escapades ocasionals, com la que està vivint actualment, ens tenim a tocar de la mà. El cert és que no ens veiem gaire, esporàdicament, però sabem el més important; això, que ens tenim a la mà. Demà anem a sopar, juntament amb la Maria, una altra companya dels estudis històrics, i perquè no dir-ho, d’agradables històries al bar de la facultat de geografia i història. Demà riurem, perquè sabem que la distància no ens fa mal. I potser no ens tornarem a retrobar tots tres, fins dintre de dies, mesos o anys. Però aquell dia també riurem. N’estic segur!

Camins

2005-11-17T01:08:00.000Z

Hi ha camins que es separen i que després es tornen a trobar. Hi ha camins que es creuen per després tornar-se a allunyar. Hi ha camins també, que no es creuaran mai.
Hi ha camins que pugen i que són difícils de pujar. N’hi ha que són de baixada, però en els que et pots fer mal. Hi ha camins, en canvi, on t’agrada passejar. Que tenen un bon paisatge i on t’hi sents còmode. També hi ha camins que fas cada dia, i que acaben esdevenint massa repetitius.
N’hi ha que diuen que la vida són un seguit de camins. Que en cada moment et trobes amb una bifurcació. Hi ha la dreta i l’esquerra. Sempre trio l’esquerre. A vegades, però, et fan triar, i és aleshores quan el fet de no triar et fa sentir malament. Mai acceptem les ordres que ens venen donades. Som reaccionaris de naixement. Bé no tots. Sempre n’hi ha d’acomodats que estan d’acord amb el que els hi diuen. Jo em considero, en aquest i en altres aspectes, reaccionari. I en el seu moment no vaig acceptar un canvi de camí.
Una gran amiga meva, que en el seu dia em va prendre un tros de cor (i que segurament sempre en tindrà una part d’ell), em deia - i em segueix dient - que l’única manera de retrobar-nos és seguir el camí.Veure’m si aquest camí ens porta al mateix lloc, o qui sap, potser ens acaba separant. Sé segur que els nostres camins mai seran paral·lels, i que malgrat passar per alts i baixos, aquests camins seguiran entrecreuant-se. En el cas que arribi un dia que aquests no es retrobin, sé que amb un simple xiulet el camí tornarà a creuar-se amb el seu. Per fer un cafè, per fer un dinar o per veure un dia com surt el sol... Perquè cada dia surt el sol!

Muntanya de blogs

2005-11-16T04:53:00.000Z

Ja hi tornem a ser. Un xic constipat, però disposat a parlar de tot una mica.
Vinc de recuperar-me d’un dur cap de setmana. A nivell físic he patit bastant, però alhora he pogut comprovar de primer mà el desenvolupament de la tercera edició de la Cursa de Muntanya, organitzada per el Grup de Muntanya d’Argentona. Prop de 300 persones van ser capaces de disputar una prova molt dura, però molt bonica. Sempre he sentit enveja d’aquesta gent capaç d’aguantar més de 20 quilòmetres per la muntanya i aguantant un desnivell acumulat de 2.230 metres. Tanta és la meva enveja que he volgut fer alguna cosa per sentir-me millor interiorment. El pròxim 27 de novembre me’n vaig a la Marxeta que organitza l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró. No és una gran fita, però segurament servirà per millorar la meva moral... Almenys servirà per fer una mica de família, que sempre va bé. A casa em veuen poc, però serà una bona ocasió per compartits bons moments amb els meus tiets i la meva mare. Per cert. Avui és el seu aniversari. 52 anys. Un dia també hauré de parlar de la meva mare... i del meu pare. Però ja arribarà!

El món dels blogs, petit debat en petit comitè
Avui hem mantingut una petita conversa a l’hora de specialized journalism (ara ho he escrit bé!) sobre el món dels blogs. Havia introduït un comentari sobre aquest món (en Fèlix ho ha anomenat submón, el cert és que és un món paral·lel al real) en un escrit sobre aquest tipus de periodisme, en una vessant més tecnològica. La professora, Claudia Vallejo, n’havia sentit a parlar, però fins al moment no sabia ben bé la seva definició. Hem mantingut un breu debat, i ho he intentat explicar com millor he pogut. De fet, gent de la classe ja ha pensat en crear-ne algun. En Fèlix el tenia al costat i això m’ha dit.. o sigui que anima’t! Si ho fa serà molt interessant. I l’Andreu ha comentat que el seu blog seria per penjar fotografies...interessant també amb al camera que s’ha comprat!

Crònica d’una anada a Madrid...

2005-11-12T13:23:00.000Z

Estic enganxat a això dels blogs. Més d’un em prendrà de sonat, però no ho sóc, si us possessiu a la meva pell, segurament faríeu el mateix. Dissabte; primera hora de la tarda, a pocs quilòmetres de la capital espanyola (al mateix lloc on en breu començarà una manifestació en contra de la LOE, o el que és el mateix, a favor de la església cristiana, que sembla que s’hauria d’ensenyar a les escoles i no es farà...) Lluny em queda l’escola com per opinar sobre aquest fet. Quan vaig haver de sortir al carrer vaig ser el primer en fer-ho.
En poques hores començarà el partit de la primera nacional d’hoquei patins entre Santa Maria del Pilar i el Club Hoquei GrupClima Mataró. Estic a l’habitació 102 de l’hotel vila de Coslada. Sol, amb el meu portàtil, i teòricament apunt per fer un essay de 1500 paraules sobre diferències i similituds entre les diferents teories sociològiques (Marxisme, funcionalisme, Interaccionisme simbòlic, etc...). No ho veig gaire clar... i demà m’espera un dia bastant dur després del retorn durant la nit amb un minibus per 24 persones i amb 16 persones a dins (III cursa de muntanya Castell de Burriach, preparar el programa per dilluns, i la feina de Barcelona).
Moltes vegades la gent em diu que em té enveja, però aquests viatges destrossen. Avui m’he llevat a les 5 del matí i fins a les 2 del migdia no em tocat terra més d’un quart d’hora seguit. Que no esclati d’alegria, però, no vol dir que no m’ho passi bé. Sóc el primer en divertir-me a l’autocar amb el nivell de pel·lícules que es veuen, amb les cares que tothom fa a les sis del matí, amb les coses que s’expliquen a taula mentre dinem... ells fan equip i jo m’hi afegeix-ho!
Tocarà fer 10 minuts de siesta... i començar a fer un pensament. M’esperen unes interessants hores, i no volia deixar de passar-les sense vosaltres!

Històries mataronines d'un dijous a la nit...

2005-11-11T23:06:00.000Z

A Mataró hi ha vida un dijous a la nit? Ahir vaig poder comprovar que la oferta és realment molt escassa, però la poca oferta que hi ha és de lloar.
Després d’un sopar al cava86... (gran local i gran menjar), una primera copa al Beer Mugs (mai he sabut si s’escriu així), i la incògnita sorgeix quan algú pregunta per algun lloc on poder anar seguidament a rematar la nit, descartant la massificada oferta barcelonina.
Ahir vaig acabar al Clap.De fet és on acabo últimament, però mai ho havia fet en dijous. La d’ahir va ser una nit intensa, de xerrades, comentaris, intents de buscar solucions, d’anècdotes i perquè no de tonteries.
Però la ocasió s’ho mereixia. Era el retrobament del trio d’asos, el trio peligro. A la vida fer amics no és complicat, a vegades el que és més complicat és mantenir-los. La vida et dóna i et treu coses, t’allunya i t’apropa de les persones. Però si tens la sort de tenir amics de veritat, aquells que saps que ho donarien tot per tu, aquestes coses es suporten millor. I jo tinc aquesta gran sort. A vegades em sembla que tinc pocs amics de veritat, i segur que no és cert. Però hi caben en els dits d’una mà els que m’estimo més i els que em coneixen de veritat.
En Pau Cardenal, jugador del primer equip de waterpolo del Centre Natació Mataró, i l’Àngel Puyané, jugador del primer equip del US Coutras de França d’hoquei patins, són doncs, dos d’aquests dits. I ahir l’Àngel arribava de França. Per això la ocasió s’ho mereixia. Dilluns torna a marxar i jo demà me’n vaig a Madrid. Tindrem poc temps per veure’ns, i per això vam aprofitar el dia d’ahir. O millor dit, la nit!
Algun dia els hi dedicaré un post sencer. Són dues persones interessants, molt interessants, amb els que es pot parlar de tot. Ens fem grans i això ho anem veient, i es reflecteix també a les nostres converses. Si ens veieu junts... estigueu preparats o fugiu per potes...
La nit va finalitzar, vora les tres de la matinada, amb un estat etílic important, almenys per ser dijous. És d’aquells dies que vas a dormir content d’haver vist i haver compartit una estoneta amb la teva gent, i perquè no dir-ho, pensant que aquella cambrera que t’ha mirat i sap el que beus, ho sap perquè et té clixat. És la fase en que no et passa pel cap que és la mateixa cambrera a la que busques sempre que t’apropes a la barra i li dius des de fa 2 mesos, cada divendres i cada dissabte, que et serveix-hi un whisky amb suc de taronja...
En fi, n’hi ha que van a dormir amb turques i d’altre que van a dormir sols. Hauré de quedar un dia amb l’Oriol Burgada, al que m’estimo molt i al que li dec un post, per parlar de turques, de cambreres i de tot el que sorgeix-hi. Esperem que aquell dia no haguem de marxar a dormir sols, i les dones, tal i com diu ell, no estiguin tant distretes com sempre.

La pluja...

2005-11-11T04:32:00.000Z

La pluja a vegades et fa pensar... i pensar no sempre ha de ser dolent. La pluja és una dels mots més utilitzats per un dels meus grups preferits, el grup amb el que he anat creixent; els Pets. Segons Lluís Gavaldà la pluja seria un element que incrementa el dramatisme de les situacions que expliquen.
Però, la pluja, per mi, té una petita vessant de nostàlgia i de records, però també, i en major importància, un sentit de relaxació, de serenitat i de pensament interior. Ningú ha pensat en les coses que es poden fer un dia que plou...? la comunicació que aquest fenòmen metereològic ens aporta...?
He tingut l'experiència de poder estar a la muntanya, de petit i de gran, amb molta gent i també amb la persona adequada... en un dia i en una nit de pluja, i us prometo que són grans experiències.
Quan plou ens queixem perquè ens mullem, i quan no ho fa perquè necessitem l'aigua...
Jo us dic, que avui està plovent, i que avui em vull mullar!

Els efectes negatius de l’estatut

2005-11-10T06:28:00.000Z

(article d'opinió publicat al diari digital www.capgros.com)

La gent de l’esport català estem acostumats a que ens tractin de forma peculiar quan travessem les nostre “fronteres” territorials.
Fins ara estàvem acostumats a rebre insults per la nostra condició de catalans. Com si maltractéssim a la resta d’espanyols, o com si no els hi agradés que siguem espanyols com ells... Però alguna cosa ha canviat, “gràcies” al nou estatut que demana el Parlament de Catalunya i la ciutadania catalana.
Fins ara la nostra condició de catalans (i segons la resta d’espanyols també barcelonistes –malgrat s’equivoquin en el meu i en molts més casos-) venia sempre acompanyada d’un insult... sempre desagradable, com ho són tots els insults.
Però de sobte, com deia, la cosa ha canviat. I de manera trista... més per ells que per nosaltres. I és que ara en tenen prou en creure que ens insulten dient-nos simplement “Catalanes!”.
He tingut la desgràcia de sentir-ho, fa dues setmanes, a Astúries, la terra de les reconquestes, els prínceps i princeses i dels “alonsitos” - ja els hi comunico que no ens sóc gens seguidor, ni de l’Alonso ni de la família reial, i menys encara de les reconquestes... tot això em sona massa antic-. Per aquests motius ja no m’estranya escoltar-ho a Astúries.
Més sorprenent ho trobo escoltar-ho a Eivissa. Si senyors, els companys del programa Carnet Esportiu, desplaçats a aquesta illa de les balears, ho van haver de sentir de persones que, no només en la intimitat, parlen el català. Clar és, que el seu honorable president autonòmic, el senyor Matas, no se’n va estar l’altre dia de recordar durant el debat d’autonomies de la gran història del regne de Mallorca... sense comentaris....
Esperem que aquest clima anticatalà, que segons el Partit Popular no existeix, acabi desapareixent, i que tothom entengui que el nou estatut de Catalunya, no és simplement un pas endavant per Catalunya, sinó que ho és per arreu de l’estat i també per la resta de comunitats autònomes.I espero, encara més, que aquest cap de setmana quan em desplaci a Madrid per seguir el primer equip d’hoquei patins del Club Hoquei GrupClima Mataró, no se’m tirin a sobre per la meva condició de català. Malgrat tot, estaré content que em recordin a Madrid, que no sóc igual a ells, almenys en alguna cosa.

El meu primer escrit

2005-11-10T02:35:00.000Z

Ja estic entre vosaltres. la meva intenció era inciar el meu blog un cop estigués fora d'aquesta capital bloggaire... però no m'en he pogut resisitir. Espero que quan el meu cap estigui més clar, pugui oferir un xic d'interés a les persones que visiten aquests espais.

De moment ja el tinc. Ara faltarà veure si me'n surto!